Mig segle de la Politècnica
En la Girona qualificada de grisa i trista de finals del franquisme es va gestar la que segurament és la institució educativa que actualment té més repercussió directa en el teixit econòmic de la nostra demarcació, l’Escola Politècnica Superior (EPS), avui integrada a la UdG. Ara fa 50 anys s’hi estava acabant el primer curs, el del 1973/74, que no havia pogut començar quan tocava sinó al gener. La Girona de fa mig segle era una ciutat de militars i capellans, deia la descripció simplista, i és en aquell context –m’ho imagino en blanc i negre, amb la parada de la Teisa a la plaça de la Independència (aleshores, de Sant Agustí), un Barri Vell abandonat i encara amb barraquisme a la perifèria– que la Cambra de Comerç, amb el suport d’uns quants empresaris (constituïts en patronat) i sota el paraigua de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), va impulsar uns estudis pensant a generar una fornada d’especialistes per a sectors industrials en via de creixement. Tot i que el nom oficial de la nova institució va ser Escola d’Enginyeria Tècnica Agrícola (coses del govern espanyol), l’únic estudi ofert el primer any va ser d’enginyeria tècnica industrial. S’hi van matricular només sis alumnes i el primer director –i durant molts anys– en va ser Josep Arnau, aleshores coordinador provincial de formació professional a la demarcació. He parlat moltes vegades amb Arnau quan ja s’havia convertit en un referent dels ensenyaments tècnics, i he de dir que pocs professors m’han semblat tan entusiastes com ell. Com molts altres que han repassat la història de l’EPS, soc dels que el consideren la figura clau en el naixement i el desenvolupament de la institució.
Per descomptat, no existia l’emblemàtic edifici de Montilivi, obert el 1985, sinó que les aules es van condicionar a la seu de la Cambra de Comerç. Poc després, arran del creixement immediat de l’escola, les classes es van traslladar a la Casa de Cultura, que ja aleshores era un calaix de sastre. L’any 1992 es crea la UdG, i l’EPS s’hi va integrar. De sortida, la relació va ser complicada –per dir-ho finament–, però de mica en mica les dues branques es van anar fonent en la universitat gironina que és ara. I que sigui per molts anys!
