Lletra petita
Gaudir del dolor aliè
“La moda del ‘true crime’ té ja la dimensió de pandèmia i desafia l’ètica i la lleugeresa en el consum de l’entreteniment. El botó del pànic l’ha activat la mare del nen Gabriel Cruz
La promiscuïtat del periodisme i la literatura amb la fascinació pel crim és tan antiga que no neix el 1959 amb la família Clutter i A sang freda de Truman Capote, com reivindica l’editorial Siruela amb la recent publicació de El crimen de la calle de Fuencarral. En articles publicats com a cartes al director a La Prensa de Buenos Aires, Benito Pérez Galdós fa la crònica de l’aparició del cos sense vida de Luciana Borcino, descobert el 2 de juliol de 1888 al número 109 del carrer madrileny de Fuencarral enmig del foc i amb la minyona Higinia Balaguer Ostalé com a sospitosa. Que el fervor per conèixer la veritat –i més quan delimita amb la truculència i les profunditats psicològiques– és insaciable i que sovint no s’esgota ni tan sols després del desenllaç judicial és més que sabut –Edgar Neville va portar la història al cinema el 1956 canviant el nom del carrer a El crimen de la calle de Bordadores–, però la moda contemporània del true crime ha adquirit ja la dimensió de pandèmia i desafia l’ètica i la lleugeresa de l’espectador a l’hora de consumir entreteniment. El botó del pànic l’ha activat Patricia Ramírez, mare del nen Gabriel Cruz, assassinat el 2018 per Ana Julia Quezada, la parella del pare. Ramírez lidera una croada per evitar que una productora converteixi el dolor irreparable per la pèrdua del fill en una sèrie i ha portat el clam al Senat. “Ens faria mal, estaria en totes les tertúlies matins i tardes, en els cafès de persones que sense voler entenen el nostre cas com a espectacle i pensen que som actors. Però això és la nostra vida. Cal ensenyar les noves generacions a consumir successos de forma responsable. El consum de la violència no pot ser morbositat i espectacle”, reflexiona Ramírez per evitar que el record del fill sigui material enriquidor després de l’èxit de El caso Asunta (Netflix). Asseure’s al sofà al final d’una jornada laboral per distreure l’avorriment a qualsevol preu no és cap dret universal, i menys encara si la promesa d’entreteniment amaga el comerç del dolor aliè d’una mare.
