No perdis el temps!

Llegint Un home sense pàtria, del traspassat escriptor nord-americà Kurt Vonnegut, trobo que hauríem de sacralitzar, lletra a lletra, dues frases que poden assentar càtedra: “Som al món per perdre el temps. Que ningú us convenci d’una altra cosa.” No sé vostès, però jo vull perdre el temps. Encara més, necessito perdre’l més sovint i amb una certa urgència, perquè estic fins al capdamunt de l’era de la productivitat i de tots els seus derivats i d’haver de fer contínuament coses útils, ja sigui per a un mateix, per a l’empresa que et paga el sou o per al veí del primer segona. En general, se’ns ha fet creure que aturar-ho tot i donar-nos un respir és llençar la vida per la borda. I a més edat, més sensació que has de fer moltes coses abans no diguis adeu a aquest món i abans que el teu cos i el teu cap no t’ho impedeixin. Per fer coses, òbviament, entenem tenir la ment, i les mans, o els peus completament actius. Quants cops no ens hem pres un respir i ens hem dit “tantes coses que haig de fer, i jo aquí perdent el temps”. Dons jo n’estic farta, d’aquest cercle viciós en què si arribes a fer deu coses i encara et sobra una hora, doncs hi encaixes l’onzena. Estic cansada del bon rotllo que ens genera complir objectius i arribar a totes les tasques, fins i tot a costa de passar les nits amb els ulls com taronges perquè la ment no troba el botó del fre. Tenim temps lliure i planifiquem activitats per no perdre el temps. Doncs ara només m’ha faltat llegir Vonnegut per afirmar amb tota la rotunditat que em sigui possible que perdre el temps és guanyar qualitat de vida. Que ja n’hi ha prou d’esprémer el cervell fins a deixar-lo exhaust, o un dia d’aquest m’abandonarà i ni tan sols sabré on anar a trobar-lo. Que no s’acaba el món, ni es crema res, si estem il·localitzables durant unes hores. Que si un dia ens ha d’explotar el cap, ens agafi almenys amb un daiquiri a la mà.