Bullint-nos subtilment

És prou coneguda l’expressió “el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”. No hi ha frase més encertada per definir el caràcter dels polítics ibèrics. A diferència dels catalans, ells tenen –uns i altres– l’Estat al cap i saben què han de fer per tal que la seva idea de “la nació espanyola” no s’esberli fins a trencar-se. La gran diferència entre la dreta i l’esquerra espanyola –més enllà de certs matisos ideològics diferencials– és el principi d’acció que regeix l’aplicació de les estratègies. La dreta se sent amb prou força per aplicar les decisions sense manies. Ho està demostrant al País Valencià i a les Balears amb l’entusiasta suport de l’ultranacionalisme més ranci. No els fa res imposar els seus principis i legislar per carregar-se d’un cop de ploma polítiques educatives i lingüístiques per imposar el seu model monolingüe espanyol. La desmesura de la prepotència de qui té als gens 40 anys de dictadura els fa perdre el senderi. Sembla que no s’adonen que, quan es vol fer caure a empentes un poble per un penya-segat, el poble es revolta. Així és com la dreta esdevé el detonant que fa que molts valencians i illencs moderats es converteixin en defensors ferms de la llengua i la realitat nacional.

En canvi, l’esquerra opta per un model de seducció que els permet anar apujant la temperatura de l’olla on estem nedant els catalans sense que en saltem. Quan ens adonem que ens estan escaldant, potser ja serà massa tard. Tampoc els cal innovar gaire, perquè hi ha tants interessos encreuats entre la classe política i certes elits catalanes i espanyoles que amb sabó i unes quantes prebendes ho tenen tot arreglat. Passarà el temps i les promeses no es compliran; no tiraran endavant –com el finançament singular– perquè només cal fer-ho públic perquè els barons del mateix partit ho bloquegin, i si no sempre tindran els diligents jutges que mai els fallaran per fer-los la feina bruta.

Certament descoratja comprovar que la majoria de polítics i partits catalans tenen el cul llogat a Espanya, i que en nom de paraules vàcues com el progressisme, les polítiques socials, l’estabilitat, la governabilitat, barrar el pas al feixisme i trenta coses més, es cuinen pactes que perjudiquen Catalunya. Arribats a aquest punt, és quan la política es converteix en un cabaret i pugen a l’escenari els transformistes, guiats pel principi marxista –branca Groucho– de “si no t’agraden els meus principis en tinc uns altres”.

Però el país, i aquesta és la pregunta clau, on és? A casa. La gent és a casa, farta de tot i de tothom. Farta de messianisme, farta d’incompetència, farta que els preus pugin i els salaris no es moguin, farta de guerres i d’amenaces de pròxims holocausts, farta de veure que els seus drets socials es retallen per afavorir el turisme i la indústria de l’armament. Aquesta actitud de “ja us ho fareu” (expressada amb un abstencionisme massiu en qualsevol convocatòria electoral) és comprensible i legítima. Ara bé, tinguem clar que si volem que les coses canviïn aquest no és el camí. Ens estem rendint a l’avançada. I rendir-se comporta conseqüències: quan no milites en el teu dia a dia per defensar el teu projecte de país, el perds.

No és una qüestió de filiació política, sinó d’actitud. És mantenir la teva llengua quan algú et parla en castellà; defensar els teus drets quan l’administració els vulnera i te’ls retalla; mobilitzar-te en el teu àmbit més pròxim per evitar una injustícia; contribuir en la teva cultura participant-hi ni que sigui com a consumidor. La gent fa el país. L’errada va ser creure que un grup de gent ens portaria, a l’estil de Moisès, a una terra promesa on tot seria meravellós i delegar-los la culminació d’un procés –el de convertir Catalunya en una nova realitat política en el context internacional– que alguns no estàvem disposats a fer i que d’altres no sabien o no podien fer.

Hi ha realitats molt dures al nostre país –a les ciutats i al camp– que mai revertirà l’Estat espanyol, perquè li hem posat amb safata que acabi un pla que va començar a maquinar fa dècades, quan va tenir la certesa que li calia posar fi als anhels independentistes de Catalunya. La fórmula ja li havia funcionat al País Basc, amb una realitat molt més complexa; com no podia funcionar-li a Catalunya? I si calia donar-nos un ensurt, ho farien (ho van fer), perquè són i tenen mentalitat d’estat. Encara podem fer molt, però hem de posar fi a aquesta vocació tan nostra de l’autocompassió i, pam a pam, guanyar-nos el futur. Comenceu avui si encara no ho heu fet.