Algú no vol ERC al govern de Collboni

Jaume Collboni té un somriure singular, d’autocomplaença. És del tot comprensible, perquè ser alcalde d’una ciutat com Barcelona amb només deu regidors és per anar pel món amb un posat en què destaca aquest somriure de felicitat i també un deix afegit de dolça perplexitat, com aquell que ha caigut d’un tercer pis i no s’ha fet ni una mínima nafra.

Des del dia de presa de possessió al Saló de Cent, on en agafar la vara el rostre de flamant l’alcalde va transmutar en una ganyota mirall d’una fel encallada en la digestió de la sempre agra política conspirativa, el posat de Collboni s’ha anat enriolant. Ara ja torna a ser el sorneguer de sempre, capaç de governar amb Ada Colau, abandonar el govern al límit del mandat i presentar-se a les eleccions com si no tingués cap responsabilitat en la gestió de la ciutat, o posar-se la rosa roja del socialisme català a la solapa de la jaqueta per anar a veure els bòlids del supernegoci de la Fórmula 1 rugint pel passeig de Gràcia.

El de Collboni és un somriure en acceleració constant, des que va aprovar els pressupostos del 2024 gràcies a la carambola jurídica de perdre una moció de confiança –a vegades és tan difícil entendre les lleis...–, i ara encara somriu més des que Esquerra Republicana de Catalunya ha anunciat la seva intenció d’entrar al govern municipal, això sempre que la proposta del grup municipal i la direcció local del partit sigui secundada per les bases.

Els que han de decidir la fortalesa futura del govern barceloní són els militants republicans, però com que el congrés extraordinari de dijous en què s’havia de votar o rebutjar l’acord amb els socialistes s’ha hagut d’ajornar i la nova convocatòria trigarà encara uns dies a concretar-se, mentrestant el rellotge de la vida va avançant i a la ciutat hi van passant coses. És per això que, al marge de la militància, no és descartable que altres actors acabin influint en la decisió que s’ha de prendre, ja sigui per acció directa sobre el sentit del vot, omissió o simplement conspiració política, que de tot hi ha.

En aquest ordre de les coses que passen, per exemple, seria bo saber què pensa la militància d’Esquerra de la intervenció de la Guàrdia Urbana de Barcelona, que la matinada d’ahir va fer desallotjar una cinquantena de persones que havien acampat a la plaça Universitat en defensa dels palestins i el seu dret a la vida.

La pregunta és si calia tenir un comportament expeditiu amb una acció de protesta que tenia com a data de caducitat demà diumenge. El fet és que el cos policial, que és responsabilitat màxima d’un dels homes forts del govern de Collboni, Albert Batlle, només va trigar unes hores a deixar net l’espai, una acció contundent que troba poca acollida en un sentiment d’esquerres tradicional com se suposa que és el de les bases dels republicans.

Els impulsors de la protesta no van quedar quiets i ahir mateix van convocar una manifestació contra el desallotjament amb uns cartells amb la imatge de Collboni rient i una cassola al cap rebent cops de cullera, en senyal de desaprovació. Falta saber si actes com aquests suposaran una altra cassolada, d’aquelles que amarguen somriures, com seria la dels militants d’ERC clamant contra la idea d’entrar en aquest govern de Barcelona.