Tribuna
La tossuda realitat
La configuració d’una majoria independentista per a la mesa del nou Parlament, amb Josep Rull al capdavant, no deixa de ser un miratge si considerem l’estat real en què es troba el moviment sobiranista a Catalunya després del darrer cicle electoral i, per què no dir-ho, les anades i vingudes d’una ANC que no acaba de recol·locar-se en l’escenari postprocés. Valgui per endavant que, si vol i el deixen, Josep Rull pot fer una bona feina al capdavant de la institució, per la seva experiència en l’alta política del país, el seu compromís amb el Parlament quan ha estat membre de la mesa, el seu perfil pactista i el seu coneixement del reglament. I, no cal dir-ho, és un acte de reconeixement públic a qui també ha estat represaliat injustament després del 2017.
Ara bé, d’aquí a pensar que la unitat tàctica exhibida per formar una mesa “antirepresiva” pot obrir una finestra d’oportunitat per reflotar el moviment sobiranista hi ha un abisme. Els catalans tenim fama de ser mesells. Però les rebolcades electorals que els partits independentistes han tingut en les darreres eleccions haurien de tenir, per part de tots els qui els hem votat una o altra vegada, una lectura molt més crítica de la que avui tenim. Toca asseure’s a la cadira de pensar, reagrupar forces i tornar a dissenyar com convèncer la majoria de la població que la independència de Catalunya és una solució possible per afrontar els problemes del dia a dia del país i els reptes estratègics de futur (nacionals, econòmics i socials).
Les ferides del 2017 encara couen i, amb el temps, han evidenciat que els rancors i els recels persisteixen entre partits que, ens deien, tenien un projecte en comú. Entre partits que, quan van adonar-se que la independència no era possible, no es van posar ni d’acord per poder organitzar una estratègia comuna des de l’exili (sigui a Bèlgica o a Suïssa) per poder crear una mateixa narrativa que mantingués unit i amb tensió el moviment. Assumint que tots els qui van ser imputats tenien el dret a pensar quina era la seva millor estratègia de defensa (i que cada bufet va pensar a favor dels seus clients), a data d’avui al votant independentista de base encara li costa entendre per què la famosa “unitat d’acció” només ha estat un recurs retòric.
Després de l’Octubre del 2017, políticament parlant i amb les emocions encara a flor de pell, fent equilibris l’independentisme va poder aguantar la narrativa d’un moviment decapitat per l’aplicació del 155 i d’una Generalitat que queia en mans del centralisme de l’Estat. Igualment com, des d’un punt de vista més humà, el moviment ho va tenir fàcil per explicar urbi et orbi que no tenien cap sentit les altes penes imposades als líders del procés. Fins i tot encara que els fiscals del Suprem vestissin la seva acusació d’arguments kelsenians. De fet, els indults i l’amnistia –gràcies, aquí sí, a una negociació política multilateral– posen ordre a tot aquell desgavell. Amb el pas del temps, la desafecció s’apodera del moviment quan les emocions s’han anat desinflant i costa d’explicar que, en realitat, la política és poc donada a fer amics més enllà de tenir companys (temporals) de viatge amb interessos comuns; que en política els de fora són rivals i els de dins acaben sent els enemics; que la reconfiguració de l’escenari polític després de l’octubre del 2017 torna a situar, legítimament, tots els partits en la vella lluita per l’hegemonia en un doble eix (capital-treball, centre-perifèria). En aquesta última premissa és on hem de situar el nostre marc de comprensió de la política catalana, ja des d’aquelles llunyanes eleccions al Parlament del 21 de desembre del 2017.
No entendre que, una vegada desballestat el govern de coalició suportat per Junts pel Sí tots els partits tornarien a mirar (legítimament) pels seus interessos particulars, així com que els seus líders serien presoners del càlcul i la fal·lera electoral, és fer-se trampes al solitari. És cert que uns hem estat més miops que d’altres, però no oblidem que abans del canvi de timó que va fer la política catalana el 2015, republicans i convergents representaven dues maneres molt diferents d’entendre el país que ara han aflorat de nou. Una data que ens ofereix Roger Tugas a Nació: en aquestes darreres catalanes, “ERC hauria cedit uns 75.000 electors al PSC, molts més dels que haurien desembocat en l’abstenció”. I, en aquest terreny de contrastos, contradiccions, però també de la dictadura del políticament correcte en què es mou la narrativa dels partits històrics, a l’extraradi sorgeixen nous i ferotges monstres.