Tornar a can Mont

Avui em direu kumbaià. Ho vaig ser una època i quan n’hi ha hagut sempre en queda. El cas és que dijous vaig pujar a can Mont i a Castellbarri (el Calonge dels ibers), on tants cistells de pinetells i rovellons havíem omplert amb l’àvia Neus i tantes excursions i acampades havíem fet amb els companys d’infantesa i preadolescència. Parlo de quatre dies. Entre 50 i 60 anys. Quan ets dalt la carena i has deixat al clatell els centenars de xalets de Mas Ambròs i Vescomtat de Cabanyes, tornes al paradís. Les Gavarres continuen verges en les 525 vessanes del mas, que no viu grans intervencions des del 1914, quan tot el massís es va carbonar. Encara es detecten al terra els cercles que van marcar les carboneres que varen convertir en carbonet suros i alzines centenaris. Els focs del darrers cents anys ho han acabat de marcar. Aquest any el sotabosc llueix esplendorós. L’aigua dels darrers tres mesos ha fet miracles. Sobretot en el romaní, les mòdegues, el bruc i els cirerers d’arboç. Volteu les Gavarres, abans la calor i el risc d’incendi no ho impedeixin. I si teniu opció busqueu bona companyia per fer-la petar. Jo la vaig collar amb en Salvador Vilar, exseminarista, president d’El Centro del centenari i caminant incansable del terme municipal. Ens va acollir l’Octavio Frigola, l’amo de can Mont, que té un amic que del que vàrem fer en diria “memòries d’un caganer en temps que es cagava bé”. Ni l’àvia Neus.