Memòria

Un noi acaba d’aprovar un examen de fi de curs i m’ha dit, com queixant-se’n, que “s’havia hagut d’aprendre moltes coses de memòria”: vet aquí una qualitat que sol ser, avui dia, menyspreada. Jo trobo, en canvi, que la memòria és molt important i que un memoriós és un personatge digne d’admiració.

Ja sé que la memòria no està lligada forçosament a la intel·ligència. Hi ha gent molt intel·ligent que recorda poc, i gent amb una memòria completíssima que no val res. Els primers són una calamitat individual, però els segons són una calamitat molt més perillosa, una calamitat social, perquè els qui ho recorden tot però no són intel·ligents tendeixen a fastiguejar els altres amb una demostració contínua de la seva memòria: són xerraires, abusen del detall minuciós i quan parlem ens corregeixen amb una impertinent satisfacció. Si, els memoriosos m’espanten, perquè quan en trobes un i hi parles despreocupadament et solen tallar recriminant-te: “I ara!, si recordo molt bé que una vegada vas dir…” Se’m posa la pell de gallina, perquè ¿quantes opinions –ho admeto: quantes ximpleries– hem formulat al llarg dels anys, segons les circumstàncies, l’estat d’ànim, etcètera?

Afortunadament, ho hem oblidat, però el memoriós no. Mai. I ens repeteix les nostres frases tot alçant un dit acusador. Diríeu que hi ha gent que sembla que només tingui memòria per a molestar, per a avergonyir, per a comprometre; ignoren la memòria cordial.

Llevat d’aquests abusos, la memòria és útil, i a més a memòria es pot treballar, es pot millorar, i, encara que avui dia la memòria no sigui “moda” en algunes escoles, jo crec que, allò que es pot millorar, cal millorar-ho. És cert, però, que l’ús de la memòria pot ser destructiu o consolador. Si recordar sol ser difícil, a vegades encara és més difícil oblidar. Difícil però necessari. L’oblit pot ser una forma d’amor als altres, o també un mecanisme de legítima defensa. Confesso que la frase “això, no ho oblidaré mai” em fa, no puc evitar-ho, veritable terror. Hi trobo un dring d’amenaça, fins i tot quan expressa agraïment. Tinc la impressió que l’excessiva memòria ens pot acabar petrificant; seria una mena de ciment massís i impermeable que aniria tapant totes les esquerdes i forats a través dels quals ens anem renovant.

A força de records i d’oblits, l’home és capaç de posar-se a viure altra vegada cada dia. Hi ha adolescents que tenen una memòria alegre, quan recorden el que volen ser i fer, i n’hi ha que tenen una memòria trista; el mateix passa amb els vells, perquè recordar el que hom ha fet no sempre és agradable. O potser sí? Potser, contra el que se sol pensar, l’autèntica “memòria fidel” no és la que reprodueix l’exacte perfil de les “coses”; potser arriba un moment que la memòria –generosament– és fa fidel a la “persona”. I només es recorda allò que es vol recordar, i quan i com es vol recordar. Feliç qui pot administrar-se ell mateix aquesta consoladora absolució.