‘Play-back’

També en els programes catalans de televisió s’utilitza el ‘play-back’: alguns cantants –d’altres no– hi surten només amb la cara, no pas amb la veu. La veu que escoltem, i la música, és la d’un disc. El cantant no canta, de fet; obre i tanca la boca procurant de seguir al més fidelment possible allò prèviament enregistrat.

S’ha arribat a abusar del ‘play-back’ d’una manera tan extraordinària que fins i tot s’han organitzat espectacles públics en els quals els cantants –castellans, val a dir-ho– es movien davant el públic amb un micròfon a la mà, però no cantaven. Amb aquesta barra, alguns personatges s’han instal·lat en un teatre, i sovint el públic s’ha empassat l’ham, potser perquè hem arribat en un punt que certa gent s’acontenta, només, veient de prop algú que havia vist a la televisió. L’acceptació que tot és trampa s’ha anat imposant, encara que em consta un cas en què un petit grup d’espectadors reaccionà, denuncià a crits l’enganyifa i el cantant que no cantava es va haver de retirar.

Ara s’ha fet un pas més i no tan sols s’ha falsificat l’actuació, sinó que s’ha ‘falsificat’ el ‘play-back’. O sigui: s’ha gravat un disc amb uns senyors –músics i cantants– i han sortit a l’escenari, a ‘interpretar-lo’, uns altres senyors. No pas com un joc d’habilitat imitativa, que consti, sinó amb tota la maliciosa intenció de fer passar gat per llebre. És a dir, ja estem inventant els cantants que no canten. Des d’ara es tractarà de buscar nois i noies que facin goig, que siguin atractius, i ensenyar-los a articular allò que d’altres han enregistrat. Es pot arribar a aconseguir que un mut esdevingui el cantant més popular del país.

Jo no sé per què això del ‘play-back’ ha de ser una exclusiva dels cantants. També es podria aplicar al teatre, tenint en compte, sobretot, que tenim bastants actors als quals falla un instrument decisiu: la veu. Si els cantants ‘fan veure que fan’, per què els actors comencen a anar amunt i avall per l’escenari, dedicant-se només a moure els llavis quan els toca de parlar. Podríem disposar dels actors més ben plantats del món, i que fossin papissots no tindria cap importància.

Una altra possibilitat: les conferències amb ‘play-back’. El conferenciant arribaria a la sala amb la cinta, es connectaria l’aparell i, davant el micro tancat, faríem la comèdia sense cap mena de fatiga, sense cap por de perdre el fil. (Fins i tot es podrien ‘col·locar’ aplaudiments en els moments oportuns, que serien seguits –n’estic segur– pel públic).

No parlo del camp polític, perquè el ‘play-back’ ja hi és utilitzat de fa temps. Fer veure que es fa…