Singularitat

Singularitat i bilateralitat. Torna l’eterna discussió sobre el finançament de Catalunya al bell mig d’una nova crisi institucional i econòmica i quan les notícies de la premsa espanyola relacionades amb el finançament assenyalen de nou la precarietat en què es troba el sistema sanitari arreu del país, a excepció del País Basc. A Catalunya, un dels principals debats sobre la qüestió ja es va iniciar el 2006 amb la reforma de l’Estatut i va continuar fins a la sentència el 2010. Aquell text ja plantejava unes bases generals per a un sistema de finançament que es volia perfeccionar respecte al que era vigent aleshores. La sentència del Tribunal Constitucional va legalitzar el text, però va deixar clar que qualsevol nou mecanisme s’havia de limitar a tasques complementàries a les ja existents i, per tant, res de drets històrics o singularitats. És a dir, implicava el retorn a la situació de sempre. Ni tan sols l’apel·lació a uns drets històrics de Catalunya va deixar empremta en la interpretació del TC. Aquell acord Mas-Zapatero del 2006 va ser el màxim que es podia aconseguir en aquell context que el TC no va fer sinó confirmar. Aquell debat podria ara semblar llunyà, però no ho és tant si es tracta de sacsejar els fonaments econòmics d’un país que, a més, es troba en un context prebèl·lic que reclama despesa.