La música dels forats

Els Cabosanroque hi han tornat. La companyia de Laia Torrents i Roger Aixut tornen a impactar en la consciència de l’espectador, sotmès a la disciplina estricta del so que té vida pròpia i del silenci que emergeix d’una profunditat antiga. Ja ho havien fet en els seus últims treballs, centrats en les figures de Verdaguer, Brossa i Rodoreda. Ambients sonors que són alhora enigmàtics i turbulents, agressius i rituals. Els dimonis de mossèn Cinto, presents en els esgarips i l’èxtasi espiritual; la concordança estranya dels mecanismes vius en una reconstrucció de l’univers brossià. O aquell acostament angoixant a la Rodoreda (Flors i viatges) que ens parlava de guerres i de morts que repten sota terra, de boires on es confonen les velles conflagracions i les tragèdies actuals, com la d’Ucraïna. Entrar en l’univers de Cabosanroque és deixar-se endur per un ritme impassible, una experiència hipnòtica, un discurs sense paraules que genera angoixa i reflexió.

Hi han tornat amb una instal·lació al Bòlit, Centre d’Art Contemporani, a la Rambla de Girona. El 23 de març de 1959 un comboi de camions va traslladar al Valle de los Caídos les restes de 179 cossos, exhumats de 22 fosses comunes de la demarcació de Girona. Cossos sense nom, fosses ignotes. Han recollit terra d’aquells forats i n’han gravat els silencis de la mort i la desaparició. Han col·locat la terra en unes plates que, tensades pel pes de la memòria, emeten “un oratori laic que visualitza i dona cos sonor a l’esvaïment de cossos i noms”. Forats per a fer un rèquiem no és solament una reivindicació o l’acompliment d’un deure moral, sinó que també ens interpel·la des del buit, des de la bellesa sòrdida i apagada, com un imant que convoca el lligam amb la història a través d’una litúrgia que reclama respecte a partir de l’horror vist, palpat, sentit. Un espai de recolliment i dignitat “en memòria dels 179 noms que mai podrem dir”.