La por als petards

Els carrers s’omplen de guinguetes d’aquestes dedicades a la venda exclusiva de petards, i molts de nosaltres comencem a tenir malsons amb la propera arribada de la gran festa de la pólvora. Encara falten uns quants dies per a la nit de Sant Joan, però aquests punts de venda s’encarreguen de recordar-nos, cada sis o set cantonades, que no ens n’escapolirem ni tancant-nos unes hores al refrigerador de casa. Com si no tinguéssim overbooking de soroll a les ciutats, només ens falta passar un bon grapat d’hores crivellats pels pim-pam-pum. Que no tinc intenció d’aigualir la festa a ningú, però és que no li trobo cap gràcia, a això de les explosions. Sobretot perquè ja es venen petards que podrien demolir un edifici en ruïna. I sí, sobretot tinc por al descontrol i a la gent que els llança com si visquessin sols al món. Persones que en una altra vida deurien ser artillers d’una mina o de debò que no entenc aquesta devoció per la pólvora. O després hi ha els aspirants a inventor: posem-los dins una caixa, o una llauna buida, i aviam si sortim per la porta gran, ni que sigui a costa de dues falanges. També hi haurà qui pensa que exagero, però a mi tot això em genera una certa ansietat. Que ja sabem que gairebé qualsevol cosa en aquesta vida, usada amb responsabilitat, no hauria d’ocasionar més maldecaps dels necessaris, però també tenim clar que no tothom neix amb el títol de responsable sota el braç. Això sí, quin fart de riure, cada revetlla, amb els que llanceu petards a prop dels peus de la resta. Confio que no aneu a petar mai als suggeriments que fan alguns webs per als amants de la pirotècnia extrema, on el que trobo més extrem encara és el preu que es paga per un lot. En fi, ens anirem mentalitzant per a l’arribada de la nit més curta i més màgica de l’any malgrat que, personalment, se’m faci més llarga que un dia sense pa.