‘Am Israel jai’
En quin moment el poble català va deixar d’emmirallar-se en la fortalesa d’ànim del poble d’Israel?
Quan el 7 d’octubre tres mil terroristes palestins van entrar a Israel per la frontera de Gaza i es van lliurar a un festí de sang, d’horror i de cínica crueltat (fins i tot van filmar decapitacions), el sí, però... no va trigar ni vint-i-quatre hores a ressonar en molts mitjans catalans. Així justificava l’esquerra abstracta i banal –Jaume Renyer dixit– la monstruositat d’aquelles accions. Uns dies més tard, amb les primeres informacions sobre la incursió de les forces israelianes a Gaza per recuperar els fills arrabassats als pares i els pares arrabassats als fills, el sí, però ja els sonava massa tebi i el van substituir per l’exclamació genocidi, genocidi, genocidi! Lamentar els patiments dels palestins és ser humà i humanitari. Denunciar els crims abjectes contra els israelians i elogiar un poble que ha sabut viure i prosperar envoltat d’amenaces d’extermini és ser, a ulls de molts, poc més que una mala bèstia. Cridar i pancartejar “Des del riu fins al mar” està bé. Entonar la cançó Am Israel jai (el poble d’Israel està viu) és fer befa de tot el que està bé en aquest món, que naturalment queda dictaminat per l’esquerra d’arrel totalitària. Iztjik Horn és un docent israelià-argentí, d’esquerres, que va viure la dictadura de Videla i l’atemptat a l’AMIA, a Buenos Aires. Té dos fills segrestats per Hamàs. Va ser a Barcelona aquest cap de setmana per participar en la concentració contra l’antisemitisme i per parlar a qui volgués escoltar-lo. Ho va haver de fer patint la humiliació d’allotjar-se mig d’incògnit en un hotel per tal d’evitar la fúria habitual dels qui voldrien afegir més incomoditat al seu patiment. Tothom que hi va parlar va quedar commogut pel to serè, sense gesticulacions sobreres ni inflexions dramàtiques de veu, amb què va explicar les atrocitats d’aquell dia de sang. El mateix to que va fer servir per parlar de la costant pluja de coets d’uns, des de fa anys, i per criticar l’actual manca de voluntat d’un pacte d’intercanvi per part dels altres. Cap comentari partidista com els que ha fet el redactor en aquesta columna. Contenció de gestos i de paraules. A la plaça, la mateixa contenció serena. Ni un insult contra els provocadors. En quin moment el poble català va deixar d’emmirallar-se en la fortalesa d’ànim d’aquest poble? Am Israel jai. I Catalunya? Ho està?
