Keep calm
Per començar, Josep Rull
L’any 1996, quan jo en tenia 19, van passar dos fets que van marcar l’inici de la meva transició política particular, que va de participar en un independentisme més radicalitzat a fer-ho en l’independentisme formal de les joventuts dels partits. Els fets van ser els incidents al Pi de les Tres Branques i la campanya Catalunya sobirana sorgida del novè congrés de la Joventut Nacionalista de Catalunya. Per mi, una via no semblava la més eficient i dubtava si l’altra podria ser-ho. Diria que va ser durant un acte al migdia de la Diada de l’any 1998 que vaig passar per casualitat davant d’un acte on intervenia Josep Rull. Em va sorprendre la seva oratòria. Em va agradar com transmetia que s’ho creia molt. Anava de debò. No vaig fer el pas definitiu fins l’any 99 o 2000. Ell ja s’havia jubilat de la JNC i, per tant, no vam coincidir. Tot i això, quan el setembre del 2008 vaig entrar per primera vegada com a diputat al Parlament de Catalunya em va venir a buscar. Era a mitja legislatura, només era nou jo i la resta anava bastant a la seva. Però entre els “per fi amb corbata” i les felicitacions dels amics, en Rull em va agafar i em va dir “vine que t’ensenyaré per què aquesta cambra mereix respecte”. Com a mostra d’agraïment, d’aquella ruta –que he repetit centenars de cops fent jo de guia– en vaig fer una presentació en Power Point pensant en els següents diputats novells. Sobretot si no tenien la sort que en Josep els ho expliqués directament. I d’aquí, saltant-nos moltes de les seves etapes polítiques –on en algunes no vam coincidir i fins i tot ens vam allunyar una mica–, al seu discurs de presa de possessió de president del Parlament: institucionalitat, to, llenguatge, oratòria brillant i desacomplexament nacional. I immediatament després, feina: de representació i política. I entrevistes, una pila. Treballar intensament com s’havia fet sempre. Per això tots hi van coincidir. Hi ha més Rulls: als partits, a les entitats i a casa. Aprofitem-los!