Escalfa’t, que surts!

Ja es poden observar la gran majoria escalfant a la banda, ansiosos i impacients per saltar al terreny de joc. Saben que el relleu és a prop de fer-se efectiu i que el seu moment és a quatre passes mal comptades. La proximitat els multiplica per dos l’adrenalina habitual de l’edat. No hi ha àrbitre per autoritzar el canvi, ni falta que fa, saben perfectament el minut i el segon en què els correspon fer el debut al camp. Són habituals suplents, però no pas eterns novells. Tampoc no necessiten que l’entrenador els vagi traslladant indicacions contínuament perquè ja fa temps que es preparen per al precís instant, molts acumulen l’experiència de les temporades anteriors, i la tàctica, amb petits matisos que van lligats a l’evolució del propi joc, no varia tant d’any en any. La seva és una carrera de fons, sobretot pel nivell de preparació física i de concentració mental que se’ls demana, comparable a les dels esports més exigents. El grau de responsabilitat que assumeixen, i l’esgotament amb què saben per avançat que arribaran al final del matx, no està pagat. La majoria de nosaltres, de fet, ni tan sols per diners ens posaríem ara mateix a la seva pell. Però ells són allà, a punt d’abandonar la banqueta, a la qual ja no tornaran, en la majoria dels casos, fins passades cinc setmanes. Quan expiri aquest temps, ningú els penjarà una medalla, ni pujaran a un pòdium. S’emportaran, de premi, una bossa plena dels somriures més tendres i les ganes de repetir l’any que ve, malgrat que en molts moments s’hauran dit que aquest estiu és l’últim sí o sí. Són els monitors i monitores que d’aquí a pocs dies agafaran el relleu al professorat en cinquanta mil casals que es repartiran per tot el país. Tots ells saben que són una peça important de la conciliació familiar, però potser no tenen prou clar que als pares i mares, directament, ens salven la vida.