Cosa d’homes?

Llegeixo en aquest diari del diumenge 16 de juny que l’Associació de Comerç i Reparació de Vehicles i Embarcacions de les Comarques de Girona (Corve) ha celebrat amb gran èxit diverses cerimònies de lliurament de premis per reconèixer els millors alumnes de cicles formatius en automoció i nàutica. Al publireportatge es destaca que els alumnes han estat premiats per la seva dedicació i excel·lència acadèmica. Són alumnes de l’institut Baix Empordà de Palafrugell; de l’Escola Nàutica de l’institut de Sant Feliu de Guíxols; de l’institut de Castelló d’Empúries; de l’institut Narcís Monturiol de Figueres, i de l’institut Montilivi de Girona. M’ha semblat bona idea per tal que es coneguin aquests estudis, d’una banda per la importància que té per al sector empresarial estratègic del nostre país la formació de futurs treballadors qualificats, com per l’al·licient que aquests premis representen. Es tracta de cicles diferents i tan específics com el de manteniment de vaixells, automoció, electromecànica, carrosseria, etc. Així que m’afegeixo a les felicitacions als alumnes guardonats, als seus professors i als instituts, escoles i empreses que els fan possibles. He de reconèixer, però, que he començat a llegir la notícia publicitària no per cap interès especial en el sector, ni per curiositat per l’activitat de l’associació Corve, sinó per una cosa que m’ha cridat l’atenció. La notícia venia il·lustrada amb fotografies –i ja se sap que una imatge val més que mil paraules– en què no es veia gaire presència femenina. He hagut de llegir tot el reportatge i s’han confirmat les meves sospites. Amb lletra més petita s’esmentaven els centres i els noms i cognoms dels alumnes premiats i els he repassat tots per sortir de dubtes: les úniques dones que sortien a les fotos (concretament dues a les de l’institut de Castelló d’Empúries i una a la de l’Escola Nàutica de Sant Feliu de Guíxols) no eren alumnes. He suposat que eren docents, també en minoria, perquè la resta eren tot homes. No els en culpo, ni de bon tros, només constato una realitat que no és nova, i em pregunto si no es treballa prou per convèncer les noies que també tenen opcions en aquest sector, o si, per desgràcia, encara preval allò que aquestes feines són cosa d’homes.