No érem del PSUC... ni de CiU!

Faré servir la tercera persona per referir-me a mi, una cosa que només estava a l’abast de les folklòriques nacionales: “España quiere mucho a Lola Flores”, deia la Faraona. Principis dels 70. Ell, mentre acabava Història a l’Autònoma (UAB), s’havia tret el títol que, superat l’examen corresponent, expedia Òmnium Cultural i facilitava poder donar les primeres classes de català en escoles i instituts com a profes perifèrics sense cap atribució oficial. Dimarts i dijous a la UAB de Bellaterra, i els altres tres dies de mestre fantasma al col·legi Amat Verdú de Sant Boi de Llobregat. De moment, perquè la intenció que tenia era ensenyar història als batxillers. Per fer les pràctiques del CAP (Curs d’Aptitud Pedagògica) que s’exigeixen a l’ensenyament mitjà, va demanar l’institut més proper a la feina: el Rubió i Ors, que compartia paret mitgera amb el col·legi esmentat. Allà, el catedràtic Oriol Vergés, home agradabilíssim, savi, autor de dotzenes d’obres juvenils, va ser el seu tutor i li va donar totes les facilitats. Conclòs el CAP, va demanar a Vergés si, per al curs vinent, podria entrar al centre com a professor d’història, i el catedràtic li va dir que i tant! i que li presentaria el director. Hem de dir que llavors s’accedia als instituts com a professor no numerari (PNN) d’una manera molt pintoresca: el director –no pas tots, és clar...– exercint una mena de dret de cuixa real o virtual, triava els/les PNN sense cap criteri mínimament objectiu, establert, compartit i públic. I, què solien fer molts en l’exercici d’aquests feudalisme ressagat? Doncs se solien decantar per les amistats, els parents i els companys de partit... o de llençols i epidermis que s’avenien als seus interessos. I bé: el director va resultar un madrileny simpàtic i dicharachero que, quan els va acomiadar, tot donant-li uns copets a l’espatlla, enriolat va dir-li “¡Nada, ya está hecho! ¡No te preocupes, que a finales de verano te llamaremos!” Però va arribar el setembre i res de res, cap notícia del Rubió i Ors; ell, estranyat, decebut i amb la canya del batxillerat sense peix, va decidir recomençar a l’escola del curs anterior. Però al cap de pocs dies un decret de Suárez va possibilitar que, de forma oficial, es poguessin fer classes de català als centres i, aprofitant aquest bypass, ell va entrar al Rubió i Ors com a penene... ara de català. L’institut, excel·lent, companys afables, molts dels quals ja utilitzaven la llengua: fins i tot el catedràtic d’espanyol, de Castelló de la Plana, explicava la literatura castellana en valencià. Un oasi, vaja. Va fer-se amic particularment d’Artur Junqueras, catedràtic de dibuix –i pare d’Oriol–, i de Josep Maria Solé i Sabaté, després popular historiador; els tres, viatgers impenitents i amb moltes complicitats, van acabar fins i tot amb un Land Rover cada un.

De seguida va adonar-se de dues coses: una, que el claustre estava força repartit entre professors del PSUC i simpatitzants de CiU. També hi havia una minoria de desclassats, una mena de tercer cercle: un parell d’anarquistes més o menys vegetarians, un gai a l’armari, un aragonès de la Franja de Ponent, Solé, Junqueras i la seva companya, algun altre i ell mateix. També va veure, estupefacte, que aquell curs havien entrat tres (tres!) PNN d’història. I un dia, passats els mesos i amb confiança pel mig, li va comentar a l’Artur la sorpresa de, tot i la promesa que li havia fet el director, no ser ell un dels nous d’història. Junqueras se’l va mirar amb aquell aire compassiu que reservem per als naïfs i li va formular el sil·logisme pertinent. El director era del PSUC i l’Oriol Vergés passava –tot i que no n’era– per ser de CiU. Com que ell va entrar de la mà de Vergés al despatx de qui decidia els futurs PNN, immediatament va quedar tarifat també de pujolista. En conseqüència quedava garantit que el director mai no el proposaria per formar part del claustre com, en efecte, així va ser. Passada la sorpresa inicial i racionalitzat el fet, personalment aquesta curiositat diguem-ne política no el va afectar pas gaire. Posats a professar llengua i literatura catalanes, acabaria una segona llicenciatura, ara de filologia, i, quant a la matèria a impartir, com que formava part de les humanitats i totes li interessaven, doncs encantats.

Ai, la ‘política’! O no és exactament política, això, com no són precisament comunistes els règims de Cuba o de Corea del Nord?