De reüll
Sol i crispetes
Lluny de la Mediterrània,Waterloo, impregnada de la llum tènue del nord, deu haver batut records de dies de sol els últims set anys. Caldria repassar el compte de Twitter (ara X) de Gonzalo Boye per certificar-ho, atenent les previsions meteorològiques amb què impregnava d’optimisme cadascun dels passos als tribunals dels Pirineus enllà. No ha estat una sola sentència (i encara queda el recurs del suplicatori), sinó un degoteig de decisions jurídiques que han posat en qüestió els tribunals espanyols. Les euroordres, el reconeixement com a eurodiputats, els GOI, el qüestionament del Tribunal Suprem com a tribunal per jutjar el procés, la rebel·lió i la sedició que no veien a Alemanya, la bufetada de l’Alguer o les d’Escòcia. Ens hauria agradat una sentència directa, única i contundent que digués “Mirin, senyors del Suprem, deixin de fer barbaritats” per llegir davant un bol de crispetes, però els temps i la diplomàcia jurídica segueixen una altra via i cal tenir paciència i saber llegir les victòries. No em vull ni imaginar la foscor a l’Espanya mediterrània si no hagués existit la batalla de l’exili. Quin hauria estat el relat amb un sol àrbitre al camp i sense el VAR? Els exiliats podran tornar per una llei d’amnistia, malgrat tots els entrebancs que s’hi posin. Però ni la llei, ni els indults, ni les modificacions del Codi Penal són només fruit de l’aritmètica parlamentària.