Tor

Mig Catalunya va esmorzar ahir amb el dubte de qui va matar Sansa. Com ja era una mica de preveure, l’últim capítol de Tor no va resoldre aquest enigma que s’ha convertit en col·lectiu i existencial gràcies a aquest impagable true crime de Carles Porta, i que ha aconseguit polaritzar la Catalunya postprocés entre els partidaris de Montané i els de Palanca, aquest últim una estructura d’estat en si mateix. En honor a la veritat cal dir, i reconèixer, que la trama de la història, amb assassinats inclosos, i sobretot una col·lecció de personatges competint per quin d’ells era més tenebrós i extravagant, han estat crucials per amanir una sèrie que ha tingut l’enorme habilitat de retratar, també, una part de la vida i la història del rerepaís. Les martingales a la frontera amb Andorra, l’especulació urbanística atroç per desballestar el territori i, per descomptat, les intrigues i enemistats atàviques forjades entre veïns a còpia de generacions són, a més de potencials factors desencadenants de la mort violenta de Sansa, alguns dels motors argumentals d’una producció que també ens recorda, ni que sigui de passada, la ignomínia que van haver de patir els jueus que fugien del nazisme a través d’aquelles valls a mans d’uns passadors que massa sovint es van aprofitar de la seva vulnerabilitat.

Catalunya, però, és el que és, aquell país petit que cantava Llach on un èxit tan rotund com aquest també ha despertat les gelosies dels qui no se n’han pogut estar de criticar que, la de Tor, ha estat una crònica que s’ha estirat massa, una mica com un xiclet, amb finalitats únicament comercials. Collonades. Com a país tenim un trencaclosques vital per resoldre i, per tant, volem saber, o més ben dit necessitem saber més, com ara quina pista aporta aquella trucada a posteriori d’un testimoni a Carles Porta i que, potser, posa un bri de llum a tanta foscor.