Som 10 milions
Al pas que marquin els aranesos
L’Aran és un tros de la nació occitana que ha quedat, pels capricis de la història, en territori d’administració catalana: els caps de família de la vall van votar a favor de la protecció de Jaume II l’any 1313, davant les pugnes entre diferents comtats occitans. Aquest dilluns els aranesos van celebrar la seva festa nacional, l’Hèsta d’Aran, per commemorar la restitució de les seves institucions d’autogovern. Això va passar l’any 1991, amb el reconeixement des del Parlament de Catalunya d’un estatus propi per a la Val d’Aran, amb una Llei d’Aran que en reconeix el seu caràcter nacional, la seva llengua pròpia, l’aranès, que és una variant de la llengua occitana, el Conselh Generau d’Aran com a òrgan de govern propi, i el traspàs de competències i d’un finançament necessari per poder-les gestionar des de l’Aran.
L’Aran havia perdut la seva institució d’autogovern, el Conselh Generau, l’any 1834, quan l’Estat espanyol va unificar tots els territoris amb la divisió en províncies i municipis, i on no hi cabia, per tant, la singularitat aranesa. Tampoc la seva llengua, és clar, de la qual l’Estat espanyol mai no n’ha volgut saber res. Si visiteu el web Moncloa.es, per exemple, podreu escollir llegir-lo en castellà, català, basc, gallec, valencià i anglès. Però no en aranès, malgrat el rang oficial reconegut per l’Estatut de Catalunya vigent. Estic segur que els parlants de català cediríem de gust un dels dos espais que tan generosament La Moncloa dedica a la nostra llengua per tal que els aranesos també tinguessin el seu. El mateix passa al web del Congreso espanyol: hi surten les llengües anomenades cooficials. Però l’aranès, que des d’aquest punt de vista també és cooficial perquè així ho diu l’Estatut de Catalunya, és com si no existís. Des del regne d’Espanya, que ja té problemes per acceptar la normalitat d’una llengua de 10 milions de persones, quina sensibilitat creiem que pot tenir per una antiga i venerable llengua europea que, dins de l’Estat, parlen unes deu mil persones? Si avui l’aranès és llengua oficial a la Val d’Aran, s’ensenya a les escoles i a l’institut de la vall i és la llengua d’ús de les institucions de la vall, no és pas perquè així s’hagi decidit a Madrid, sinó perquè la política catalana, escoltant les reivindicacions araneses, ho ha integrat en el seu marc jurídic. De fet, el Parlament ha arribat a reconèixer el dret a l’autodeterminació de la vall, dins de la Llei d’Aran aprovada el 2015.
Tot i així, les relacions mai no són fàcils. El fet que el finançament de l’Aran l’hagi de negociar amb el govern català fa que sovint hi hagi friccions. A més, a Catalunya es cau sovint en l’error de confondre la Val d’Aran amb una comarca més, obviant-ne el seu caràcter nacional i singular: com quan als catalans ens volen tractar com una autonomia més, com la de La Rioja. Si creiem en la diversitat i els drets dels pobles, a Catalunya faríem bé de recordar que, com en la celebració de l’Hèsta d’Aran de dilluns, a l’Aran la música la posen els aranesos, i ens toca seguir el seu pas.