Madrilenyitzant Barcelona

Ahir Barcelona va ser Madrid. Va passar allò que és impossible trobar ningú a la feina perquè al matí no hi són mai i a la tarda ja no treballen i, passi-ho bé senyor i fins demà si Déu vol. Ja ho té això de ser capital d’un estat com l’espanyol i disposar de milers i milers de places de treball garantides pel sou públic que permet un cert relaxament laboral (el 29% dels funcionaris de l’Estat viuen a la comunitat madrilenya, als quals cal sumar els 150.000 que depenen directament del govern d’Isabel Díaz Ayuso, més els que pengen de l’Ajuntament que dirigeix l’alcalde Martínez-Almeida).

Com és possible pretendre trobar algú en una ciutat com Barcelona amb dos dels seus principals carrers tallats, en ple dimecres, per la celebració d’una demostració de motor? Com es pretén que una ciutat d’un país que no pot permetre’s el luxe ni d’aturar-se un minut, perquè aleshores li passen per sobre, dediqui tot un dia laborable, i part de l’anterior, a la contemplació de tanques, carrers tallats i uns cotxes de carreres donant voltes a tot drap sobre un asfalt acabat de renovar, estripant decibels?

Efectivament, ahir el passeig de Gràcia va ser escenari d’una demostració de motor, sense més ni més, sense cap element competitiu en joc que necessités els carres de la ciutat com escenari, amb el simple propòsit d’ensenyar com són aquests vehicles en acció, fer publicitat de les firmes que els paguen, i congregar gent, molta gent, això sí, milers de persones a fer el pobre; mans agafades a les tanques, la cara encastada als ferros, els ulls desorbitats, les orelles eixordades, que els que tenen prou diners ho fan diferent i ja es gasten entre 179 i 550 euros per anar a la pelouse del circuït de Montmeló o a les grades de tribuna.

És una pràctica habitual de la ciutadania d’aquest país, i sobretot de la classe política, passar-se el dia criticant les ocurrències d’Ayuso, aquesta manera tan pròpia i desvergonyida de fer que consisteix a posar la ciutat al servei del negoci, amb catifa vermella per a tot el que sigui el diner que faci dringar la caixa registradora. Tothom critica els mètodes del PP però, a la vegada, també es copien les idees perquè l’espectacle de goma cremada que es va viure ahir a Barcelona ja s’havia vist a Madrid el juliol de l’any passat.

Entre el juliol del 2023 i el 19 de juny d’enguany ha passat una cosa important. Els madrilenys s’han acabat de posar a la butxaca l’organització del campionat de fórmula 1 que organitzarà curses a la capital espanyola en un circuït urbà. I des d’aquell dia, a Barcelona, tothom a córrer, perquè per a una ciutat que ha respirat sempre gasolina des que el pintor Ramon Casas pujava amb aires d’esnob amb el seu Diétrich pel passeig de Gràcia, i l’avinguda de Pedralbes era escenari de les primeres curses de motor, deixar de ser referent d’aquest sector per l’acció d’influència política de Madrid més que un drama és un espoli, un més.

Si se’n vol sortir, Barcelona, i el país que representa, només té una solució: treballar i treballar-se les coses de dilluns a divendres, també els dimecres. Sense estat només hi ha un camí: la feina. En tot cas, si es vol imitar els costums madrilenys hi ha una opció fàcil, bona, recomanable, de consum i digestió ràpida per tornar prest a la feina: un entrepà de calamars i una canya!