De set en set
La investidura petrificada
La nova legislatura amb prou feines camina i ja ha generat unes quantes sorpreses que denoten que posar-hi un president serà fins i tot més complex del que els resultats del 12-M ja feien presagiar. Convulsió interna d’ERC a banda –temps hi haurà de parlar-ne–, només cal veure com en un no-res s’han capgirat ja molts pronòstics. Fa deu dies, la majoria de mitjans i analistes donàvem per fet que ERC tindria la presidència del Parlament, que Puigdemont maniobrava per ser el primer a aspirar a la investidura i que Illa es reivindicaria també com a guanyador i únic candidat amb possibilitats reals. Avui, però, tenim un president de Junts i dos presidenciables que fan l’orni: un a l’exili que no té pressa per tornar –en espera de veure si se li aplica o no la llei d’amnistia– i un socialista que ara no vol ser el primer a cremar-se. De sobte, tothom s’ha petrificat en espera que es mogui l’altre i que els partits entomin amb discreció una negociació que ben pocs auguren que culmini de l’única manera que pot fer-ho, és a dir, amb un aval de la militància d’ERC a investir Illa. És clar que la politologia demostra cada dia, i més si s’hi barreja la judicatura, que és una ciència social tan inexacta com, per exemple, l’economia, en què a toro passat molts experts expliquen què ha passat, però pocs encerten abans què passarà. La nova data clau és el 26 d’agost i, com si d’una partida de pòquer es tractés, tothom ja actua amb la tàctica que li permeten les seves cartes, mirant de reüll les del contrari i adaptant-se a una pila de condicionants, interns i externs, que varien cada dia. L’estiu encara ens reserva moltes sorpreses i girs de guió.