Víctimes

S’ha parlat, denunciat i gairebé suplicat que les víctimes d’agressions sexuals no siguin doblement victimitzades (a vegades cal fer la multiplicació per tres o per quatre) i se’ls estalviï el periple de repetir innecessàriament els detalls d’aquella agressió. És cert que en molts casos de delictes d’aquesta índole, a falta de més proves, a moltes dones només els queda la paraula, la seva credibilitat i la fortalesa de denunciar i aguantar el calvari policial i judicial que sovint s’engega amb la denúncia. La setmana passada, a l’Audiència de Barcelona, es va jutjar la terrible violació i l’intent d’assassinat que va patir una jove, menor d’edat, a Igualada. El tribunal, presidit per la magistrada Montserrat Comas, va prendre abans del judici una decisió poc usual, estalviar a la jove haver de declarar al judici i reviure de nou aquella barbaritat. Només calia, per poder-la escoltar, sentir la gravació de tot el que havia declarat la jove durant la fase d’instrucció del cas. Una declaració amb totes les parts presents i amb totes les garanties, també per a la defensa del jove que va ser detingut i acusat d’aquella brutal agressió. Ha imperat el seny judicial, que ben segur haurà pogut evitar un increment del dolor de la víctima. A vegades és més senzill del que sembla.