Quan hi viu una il·lusió

Des de fa molt de temps, quan jugava a futbol sala amb els meus amics en tornejos de diferents gimnasos de Barcelona com l’Aiguajoc i el Rocafort, vaig començar a tenir les ganes i la il·lusió de poder ser entrenador algun dia, o, si no arribava a ser-ho, almenys tenir el carnet per poder-ho ser. Durant molt de temps vaig mirar diferents opcions per poder-me apuntar a algun curs d’entrenador però m’era impossible pel tema laboral, no podia quadrar horaris mai. Molts anys després, se m’ha obert l’oportunitat per fer-ho, en modalitat online, per poder-ho combinar amb la jornada laboral. Potser no arribaré a entrenar mai cap equip, sigui de petits o de més grans, masculí o femení, però almenys hauré realitzat una il·lusió pendent que tenia des de fa anys. Amb tot això, m’agradaria donar una empenta a totes aquelles persones que tenen il·lusions per realitzar, siguin grans o petites, ja que, per exemple, estudiar per ser entrenador de futbol no és un succés superimportant, però sí que ho és internament per a mi i per a la meva autorealització. Totes aquelles persones que tingueu una il·lusió, gran o petita, si us és possible, realitzeu-la, us sentireu molt millor i haureu realitzat una acció que sempre heu volgut fer.