La culpa (no) és de la dona

Explica que, quan va decidir tenir el seu fill amb aquell home, estava convençudíssima que havia fet la millor elecció possible. Dos anys després va arribar un inesperat divorci i qui semblava que havia de ser un pare extraordinari, gairebé va desaparèixer del mapa. Per suplir aquella absència, ella es va haver de multiplicar per dos, o per tres, o per ni sap quant perquè no tenia temps ni de calcular-ho. No només no va morir en l’intent, sinó que se n’ha sortit amb nota, encara que la criança és com un d’aquells videojocs en què cada pantalla nova és molt més complexa i arriscada que l’anterior. Ja han transcorregut un parell de dècades des d’aquell trencament, però a ella, encara ara, li ve de tant en tant un rampell, reobre la ferida i es torna a culpar d’aquell abandonament. Va ser ell que se’l va empassar la terra sense causa aparent, però ella s’entesta a rastrejar la seva part de responsabilitat, fins que aconsegueix trobar-la. La culpabilitat és així d’ingrata i acostuma a perseguir les dones. Potser no has fet res reprovable, però allà hi serà ella, ensenyant la poteta. Maleïda culpa, que se’ns enganxa com una paparra. I així som capaces de trobar l’excusa per culpar-nos de la incompetència de l’altre, o de l’augment del preu de l’oli, o que plogui el dia que necessites un sol radiant. Les dones ens entestem a experimentar el sentiment de culpa, a carregar-nos el mort, amb massa freqüència. Ens persegueix i és indiferent que descobreixis un amagatall ple d’hospitalitat, que es colarà per la primera ranura que trobi. Potser és que normalment arribem a tant, que no arribem a tot, i d’aquí neix la criatura. I si deixem per un moment d’assenyalar-nos? I si resulta que els culpables són uns altres? I si no sempre cal buscar-los? Un bon inici pot ser repetir-nos unes a les altres, amb més freqüència: “Tu no en tens la culpa.”