Al carrer dels Arcs

Tot passant pel carrer dels Arcs vaig observar el bell edifici –el palau Pignatelli, reformat– on ara hi ha el Cercle Artístic. Sempre que sóc en aquest carrer penso que ha estat un carrer molt desgraciat, víctima de contínues modificacions que l’han desfet… i al capdavall no s’ha aconseguit ni refer-lo. És un cas que un carrer medieval, al cap de sis-cents anys, encara estigui en obres!

En una punta, hi tenia la plaça de Santa Anna, que fou destruïda en obrir-se l’avinguda del Portal de l’Àngel; a l’altra, la plaça Nova, que de fet ha deixat de ser plaça per incorporar-se a l’avinguda de la Catedral. L’“avingudisme”, doncs, no ha estat favorable a la conservació del caràcter del carrer dels Arcs, i per si no n’hi havia prou no fa gaires anys es van enderrocar les cases vuitcentistes i senyorials que eren un testimoni insubstituïble d’una època. La vella aroma del carrer s’ha esbravat definitivament. Sembla que els “arcs” eren els de l’aqüeducte que subministrava aigua a la Barcelona del segle XIII, i encara avui es veu un arc enganxat en una torre de la plaça Nova, orientat cap aquest carrer. Les destruccions per eixamplament, tan típiques de Barcelona, acaben sempre resultant grotesques, i aquí en tenim un exemple: després d’enderrocar els edificis vuitcentistes perquè la circulació fos més fàcil, s’han imposat en aquest carrer normes restrictives de trànsit…

I, mirant mirant el que hi queda de més noble, l’edifici del Cercle Artístic, em vaig endur l’esglai que faltava: un rètol anunciava “Bingo”.

El Cercle Artístic ha estat una entitat molt important a Barcelona, i s’hi covà el modernisme. Abans d’arribar al carrer dels Arcs, el Cercle peregrinà per diversos indrets de la ciutat i aplegà pintors tan significatius com Urgell, Cusachs, Rusiñol, Casas, Meifrèn, Mir, Nonell, Anglada Camarasa… Mantingué una intensa activitat cultural i social.

La decadència dels “cercles” d’aquesta mena és –de força anys ençà– lenta però segura. Falten socis i falten diners. No és cap secret que algunes entitats subsistien gràcies al joc, més o menys tolerat, i que la reglamentació del joc ha fet impossible, precisament, conservar aquesta font d’ingressos. Ara, el “bingo” és una de les seves últimes esperances.

La situació és trista. Estem submergits en una onada de binguisme, i jo dubto que l’invent arribi a donar per a tant. Hi ha “bingos” en clubs d’escacs, penyes ciclistes, cases regionals, associacions artístiques, etc., i és francament desanimador pensar que tantes entitats han d’anar a buscar la supervivència fora dels seus recursos, perquè l’impuls propi s’ha esmorteït. I si se’n sortissin, encara com aquell. Però sovint també acaba produint-se el fracàs, i hi ha el risc d’enganyar-nos dient que una entitat històrica ha hagut de plegar perquè li fallava el “bingo”, quan allò que ha fallat és molt més seriós, molt més greu, molt més lamentable.