És hora

No m’agraden els rellotges digitals. D’altra banda, no sé per què els anomenen així, perquè –si no m’equivoco– els rellotges tradicionals també operen amb nombres expressats amb dígits. Per tal d’entendre’ns, mantindrem aquesta terminologia.

I no m’agraden segurament perquè sóc més visual que altra cosa. I no és el mateix “veure” l’hora que “saber-la”. En un rellotge digital, se sap que són les 4.26, però no es “veu” que només falten quatre minuts per a dos quarts de cinc. És, evidentment, qüestió de costum i, a més qüestió de gustos. Si no recordo malament, una vegada em va escriure algú suggerint una campanya per tal d’imposar definitivament les 9.50, les 23.15, etc. i “normalitzar” la nostra peculiar manera de dir l’hora. Ara l’amic Fèlix E. Saltor proposa el contrari, i jo hi estic d’acord.

És absolutament popular dir un quart, dos quarts (només al Principat), tres quarts de nou, i no les vuit quinze, les vuit trenta o les vuit quaranta-cinc. I diem les deu menys cinc, i no les nou cinquanta-cinc; i dos quarts i cinc de quatre, i no les tres trenta-cinc. Els catalans tenim, entre l’hora i els minuts, un sistema intermedi d’ordenació del temps que són els quarts, que reparteixen l’hora d’una manera fàcil i plàstica. Potser perquè sol utilitzar completa l’expressió “cuarto de hora”, el castellà, en el llenguatge habitual, s’ha passat als “quince minutos” (qui diu “te esperaré un cuarto”?), mentre que els catalans ho hem simplificat: “t’esperaré un quart”. L’ús dels quarts ens és tan natural que diem “un quart i mig de cinc”, solució perfecta, perquè el seu equivalent és “les quatre i vint-i-dos i mig”.

També és característic que anunciem l’hora en funció de la de la que vindrà, no en funció de la passada: un quart de vuit, dos quarts de vuit, i no “las siete y cuarto”, “las siete y media”. La conclusió és gairebé inevitable: els catalans mirem cap al futur, els castellans miren cap al passat.

Quant a la curiosíssima expressió “quarts de cinc”, “quarts de sis”… això si que és intraduïble, no tan sols al castellà, sinó a qualsevol idioma. “Vendré a cuartos de cinco” no té cap sentit. Ara: ja és sorprenent que a còpia de dir quarts de cinc ens arribem a entendre. Perquè, quin rediantre d’hora és quarts de cinc? La meva opinió personal és que inclou tot el temps que va des de mig quart fins als tres quarts i mig, “tècnicament” parlant, però en la pràctica la gent sol referir-se a la mitja hora compresa entre un quart i tres quarts. En tot cas, la vaguetat de l’expressió és notable, i és xocant trobar-la en un país que té fama d’estimar la concreció i la formalitat. Jo em nego sempre a quedar amb algú a quarts del que sigui, perquè som víctimes incorregibles de l’aprofitament del temps i no volem tocatardans, però reconec que seria bonic d’adaptar la vida a una fórmula de regiment tan oberta i tan lírica.

Temo que tot això dels tres quarts menys cinc, del quart i mig, etc., es va perdent, i també el rellotge s’està descatalanitzant. Tothom sap que aquests anys se’ns infiltra un vocabulari castellà, però encara és més greu el fet que s’abandona el català clàssic i popular: ja li podem “fer un nus a la cua”, al problema, mentre “remenin les cireres” els qui coneixem. És un problema d’escola, d’oficialitat del català, de televisió… “i de tota la pesca”.