Un incident no accidental

Al Parlament de Catalunya s’ha produït això que en diuen un “incident”. El diputat Marçal Casanovas, d’ERC, ha abandonat la sala quan el diputat Lluís Garcia, del PSC-PSOE, parlava des de la tribuna en castellà.

L’actitud del diputat Casanovas no ha estat benvista, si he de fer cas del que diu la premsa. No tinc el gust de conèixer el senyor Casanovas, ni el senyor Garcia, i, per tant, les meves opinions no es veuen influïdes per cap factor personal; les consideracions que faré, amb la màxima serenitat però també amb la rotunditat necessària, responen al desig d’introduir una visió objectiva del fet, que al meu entendre ha estat valorat d’una manera abusivament unilateral.

Un editorial de “La Vanguardia” tracta molt malament el diputat Casanovas –diu que és un “primari”– i condemna la seva “inconcebible incompatibilitat amb la llengua castellana”. Penso que aquesta frase és inexacta i pertorbadora, com tota generalització temerària. No és això el que s’ha plantejat. No és la incompatibilitat amb la llengua castellana, sinó un crit d’atenció sobre el fet que, l’any 80, un diputat al Parlament de Catalunya no vulgui o no pugui parlar-hi català.

Si el diputat Casanovas és acusat d’“absolutista i desco[neixedor”] ell podria acusar –i potser cal veure aquest significat en el seu gest– el diputat Garcia d’“absolutista i desconeixedor de la realitat històrica del Parlament”. Perquè Catalunya i Parlament no són exactament la mateixa cosa, i jo crec que qualsevol diputat hauria de tenir, en seure-hi, la clara consciència que [forma] part d’una institució antiquíssima –la primera que s’establí a Europa, abans que a Anglaterra–, i parlar-hi català és un dels indicis bàsics que acrediten que no tan sols s’hi seu, sinó que hom s’hi vincula amb un sentiment de repte històric i de solidaritat col·lectiva.

¿És que el dret de parlar castellà a casa seva és incompartible amb el deure moral d’esforçar-se a parlar català al Parlament? Diu el mateix diari que el portaveu socialista Eduard Martín Toval fulminà amb la mirada el diputat Casanovas… Martín Toval, malagueny d’origen, s’expressa al Parlament en català.

¿Tant li costa, a un diputat castellanoparlant, de donar una prova de bona voluntat iniciant la seva intervenció amb alguna frase catalana, tot esperant que l’assistència a les successives sessions li permeti d’aprendre el català que fins ara no ha pogut aprendre? Puc donar pèls i senyals d’una colla d’immigra[nts] que, en ben poc temps, han aconseguit de parlar-lo, i no tots tenen un alt nivell cultural. Cal suposar que un diputat és una persona que no ha d’estat incapacitada per aprendre l’idioma propi del país on viu, i que parlar-lo al Parlament de Catalunya li ha de donar satisfacció.

ERC vol fer “reflexionar” el seu diputat protestatari. Aquí hem de reflexionar tots, i aquesta és la intenció d’aquestes ratlles. Si no reflexionem amb serenitat, però a fons, qualsevol acusació de “radicalisme” és massa fàcil i –ara sí– massa “primària”.