Ni una guia?

M’estava l’altre dia a l’aeroport de Barcelona esperant uns amics. No van arribar en el vol previst i vaig voler telefonar a casa seva per tal d’avisar els parents. Eren les nou i cinc minuts del vespre.

En un taulell d’informació vaig preguntar on eren els telèfons. La noia m’indicà el reguitzell de cabines que hi havia no gaire lluny.

–Perdoni, però es tracta de consultar una guia telefònica, i allà no n’hi ha cap.

–Haurà d’anar a Información y Turismo… –Mirà el rellotge, i afegí: –Però ja deuen haver tancat.

Em vaig quedar palplantat, esperant que s’encengués la llumeneta que em permetria d’entendre una situació que em semblava impossible.

Fins que vaig acceptar la realitat. En tot l’aeroport no hi havia una guia telefònica –ni una– a disposició dels milers de persones que en aquells moments hi érem. Allò que la noia en deia Información y Turismo, d’altra banda, era una oficina de la Generalitat, que era tancada. A més, una oficina d’informació turística no és una oficina de la Telefònica. Correus també era tancat. Això sí, es podia comprar un xocolatí. Ho vaig resoldre telefonant a un altre amic, i li vaig demanar que busqués a la guia de casa seva el número corresponent a tal nom i tal adreça; al cap de cinc minuts vaig repetir la trucada i me’l va donar.

¿És concebible que en un aeroport com el de Barcelona no es pugui consultar tothora una guia telefònica? Arribaven i sortien avions, l’un darrere l’altre, i oficines de serveis bàsics eren tancades, sense una sola persona de guàrdia. El meu problema no era greu, però no costa gaire d’imaginar el desastre que pot significar per a algú trobar-se a l’aeroport de Barcelona –arribat de l’estranger, o a punt de sortir– sense poder telefonar per manca d’assistència elemental.

Ja sabem que això no és Anglaterra, on a cada cabina de carrer hi ha la col·lecció completa de les guies telefòniques. Diem que aquí “la gent no és prou civilitzada”, i segurament és cert. Però no és tan sols “la gent”: els monopolis tampoc no són “civilitzats”, perquè actuen amb una glacial indiferència davant les possibles necessitats dels ciutadans. Encara que fos, per vergonya de tothom, lligades amb una cadena, les guies telefòniques haurien d’estar al nostre abast a l’aeroport, i la companyia hauria de tenir-hi permanentment algú.

A l’aeroport ara fan reformes, i segurament hi ha projectes molt ben pensats. Però els indicadors electrònics ja fa temps que no funcionen, i tot s’allarga, tot és provisional, tot té un caràcter de “tal dia farà un any”. Dins el recinte, en canvi, els negocis privats funcionen a ple rendiment. No es poden permetre desatendre els clients. Els serveis públics es veu que sí.