El voraviu
Un bé de Déu d’herbassar!
Les prunes de colló de frare han llevat poc però estan al pic per Sant Joan
Aquests darrers mesos meteorològics m’han servit per reconciliar-me amb el canvi climàtic. Ja no em cau tan malament. M’ha tret molt i molt de polleguera mentre ha persistit en la sequera i ens ha deixat els embassaments de les conques internes pràcticament a zero. Però ara que ja tenim Sau i Susqueda que enfilen el 50% i que tots dos estan per sobre d’on estaven ara fa un any, el veig menys sectari i monotemàtic de com ens l’havien pintat o com me l’havia imaginat. Aquesta primavera ha estat com les primaveres de tota la vida i ha provocat els efectes que tota la vida havia provocat la primavera, o a mi m’ho ha semblat. Això està bé, i precisament és el contrari del que es temia del canvi climàtic. Temem que ho tergiversi i capgiri tot, i no esperem que faci el que sempre hem conegut. Els vaig explicar l’altre dia que vaig pujar a Can Mont a disfrutar com llueixen les Gavarres. Del pla de Vall-llobrega a l’ermita de Sant Marc. Del coll de la Ganga al puig d’Arques i Romanyà de la Selva. Quin bé de Déu d’herbassar! Ja els vaig parlar del romaní, les mòdegues, el bruc i els cirerers d’arboç. Però també es veuen esplendorosos suros, alzines i pins. I les prunes de colló de frare de casa, que l’any passat amb l’estrès de la calorada van retardar la maduració quinze dies, han tornat a estar al pic per a la revetlla. Llàstima que, com que van any sí any no, aquest és l’any que quasi no han llevat! Que tinguem, tots, un bon estiu!