Comprar vi sense saber-ne

Em plau regalar vi a la gent propera a qui sé que li agrada. Vull dir a la gent a qui li agrada el vi i també li agrada que li’n regalin per evitar escurar-se la butxaca. El tema és que a l’hora de la compra, com a bona abstèmia que soc, em planto a la botiga i el meu guió conté un poc elaborat: “Bon dia/bona tarda. Voldria una ampolla de vi per regalar a algú a qui li agrada el vi.” Aquesta puntualització, la d’aclarir que l’ampolla és per a algú a qui agrada i no per a algú que el detesta, és la fórmula que fem servir els ignorants (del món del vi) per deixar molt clar que el present va destinat a un entusiasta de l’enologia, no a algú que se’l pren com qui pren una beguda ensucrada. El següent pas és matisar el ventall de preus en què em podré moure –aquesta, per a mi, és l’autèntica clau de la qüestió–. Després, em recordo que no cal que intenti desxifrar les explicacions de qui em vol vendre el vi com si em vengués una mansió, sobretot perquè tinc la impressió que la gent del sector ha creat un llenguatge per entendre’s només entre ells. Com els metges o els jutges, però traslladat a un líquid. Un cop assumida aquesta realitat, em deixo seduir per aquells elements que es deuen usar per conquistar els que no diferenciem entre un vi de tres euros i un de cinquanta: el nom i el disseny de l’etiqueta. Trobo que hi ha combinacions fabuloses. El disseny va a gust de cada consumidor. O, en aquest cas, de cada comprador. Amb el nom ens ho posen realment complicat. Descartats els marquesos per una qüestió d’antipatia cap als títols nobiliaris, sempre dubto entre els que duen el nom del creador –ningú crearia un producte de merda i hi estamparia la seva foto– o els noms peculiars que no havies imaginat lluint en una ampolla, com “Cap de Turc”, “Fredolic” o “Cabró!”, que en funció del destinatari sempre permet amagar segones intencions.