Tribuna
El camí de l’escola de l’ànima
“Cal entrenar-se en l’atenció i esdevenir una persona respectuosa amb les coses del món. No s’educa ensenyant moltes teories sinó mantenint l’atenció
“Esquirol reivindica, per a l’escola de l’ànima, el sentit comú i la confiança, més que no pas els protocols, les enquestes, els tests i, en definitiva, les etiquetes
A l’escola de l’ànima, la de Josep M. Esquirol en el seu darrer llibre, no hi ha demagogs de les paraules. A l’escola de l’ànima la prioritat no és la d’introduir els alumnes a la complexitat prematurament sinó acostar-los al més fonamental i més simple: el triangle, la pluja, la pau. L’escola de l’ànima: de la forma d’educar a la manera de viure (Quaderns Crema, 2024) és el lloc on es cultiva l’ànima per mitjà de les coses del món. Aquest lloc es pot donar a l’Acadèmia de Plató, el jardí d’Epicur, el portal dels estoics, en un monestir benedictí, una escola, un institut o una facultat. Perquè a l’escola de l’ànima l’últim dia no és tal, els cursos no s’acaben mai.
L’estudi és una modalitat de l’atenció. Una mirada curosa i atenta és una mostra de la maduresa de la vida. Per a l’atenció, però, cal estar distès i entrenar-se. Cal entrenar-se en l’atenció i esdevenir una persona respectuosa amb les coses del món. No s’educa ensenyant moltes teories sinó mantenint l’atenció, contemplant, deixant lloc a la sorpresa i al descobriment.
El que s’educa mantenint l’atenció aprèn a diferenciar cada cosa davant la societat de la informació que tot ho homogeneïtza i uniformitza, davant la societat que tot ho exhibeix. És la persona que aprèn a donar forma, a distingir i identificar cada cosa.
L’escola és el primer lloc on es va, però la segona casa on es viu. A casa, els pares transmeten al nen: “Sempre estarem amb tu.” A l’escola, el mestre transmet a l’alumne: “Mira, el món és apassionant”, com a prefaci de l’estudi; i “Mira, estàs sol”, com a prefaci de la fraternitat, com a preparació per a l’alteritat.
Cal trobar, després de travessar el llindar de l’escola, una vibració vital i una llum diferents. Perquè l’escola de l’ànima és una altertopia, és a dir, una resistència revolucionària que salvaguarda una diferència potencialment fecunda davant de tot allò que domina, que uniformitza. Les institucions educatives no s’han d’integrar ni s’han d’evadir de la societat que domina sinó que han d’influir-hi, hi han d’aportar tot marcant la diferència. Per aconseguir això, però, cal que hi hagi una veritable trobada entre el mestre i el deixeble. Esquirol reivindica, per a l’escola de l’ànima, el sentit comú i la confiança, més que no pas els protocols, les enquestes, els tests i, en definitiva, les etiquetes. Només des del sentit comú i la confiança el mestre i l’alumne poden trobar-se en una veritable llibertat. Defugint tot senyal bonista o càndid, Esquirol permet treballar el camí per assolir la personalitat que produeix bonesa i generositat.
El mal, en canvi, és la conseqüència de la lleugeresa i la indiferència, de l’antiforma. Cal que una personalitat es formi, tingui cura d’ella mateixa i sàpiga donar forma a les realitats del mon. Per evitar la promoció del mal i evitar que s’escampi en la nostra societat, cal que l’escola esdevingui una sagrera, un lloc no-violent, sense guerra.
El primer precepte de l’escola, fins i tot abans del de fer el bé, és el de no fer mal a ningú. Per aquest motiu cal conrear la no-indiferència, la proximitat amb el proïsme, l’altre importa. Només d’aquesta manera, i aquí Esquirol s’alinea amb Adorno, es pot aconseguir de superar la barbàrie de la humanitat. Només amarant tot el sistema educatiu de repugnància contra la violència. La fraternitat ha de ser una prioritat a l’escola.
La crisi de la vida espiritual no és sinó la crisi de l’educació. Semblantment a la manera com les pantalles a l’escola allunyen de la realitat, el sistema tecnològic actual i el sistema capitalista han perdut de vista el món. La nostra societat no necessita demiürgs sinó manobres del món. I per esdevenir manobres cal cultivar-se, aproximar-se als altres i a les coses del món, no allunyar-se’n.
Per viure cal aprendre a viure, amb el repòs com a aliat indispensable de l’atenció i de la pràctica espiritual. Esquirol formula en aquest moment el desig que un dia els exèrcits de guerra puguin ser substituïts pels exercicis espirituals.
La millor forma de vida no és sinó el camí amorós cap a més claredat i calidesa. És veritablement d’aquesta manera que l’autor condueix el lector al llarg de tot el llibre vers l’escola de l’ànima.
