Agnès Marquès

Des que Víctor Català va afirmar a l’inici de la seva carrera que no era escriptora, tan sols una aficionada i com si no tinguessin ulls a la cara, des d’aleshores, tretze són tretze, els crítics i periodistes de tot el país van repetir fins a la sacietat que no era una escriptora sinó una simple aficionada, des d’aquell instant de revelació, he tingut ben clar que hem d’anar molt amb compte amb la modèstia de les dones amb talent. Per això, com aquell qui no vol la cosa, he recollit les engrunes de pa que duia a la butxaca per tornar la casa de la identitat, de qui és i què val cadascú. Vull reivindicar com a teleespectadora, oient, lectora i finalment col·laboradora el nivell professional i personal d’Agnès Marquès i ho vull fer avui perquè demà acaba Planta baixa, el magazín de les tardes de TV3.

La Marquès va presentar les campanades de TV3 (2011) amb un vestit vermell ben llarg i sense anar escotada. Sembla un detall menor de vestuari, però que una dona resulti elegant sense necessitar reduir-se a algunes parts del seu cos em sembla un exemple viu de militància (en un moment clau en el qual milions de persones et miren, quantes ho han fet?), això és contribuir en viu i en directe en fer una societat menys sexista.

Que fes un programa com La gent normal, que reunia persones desconegudes i d’altres de no tant perquè poguessin dir “això que em passa és normal, forma part de la vida de tots aspectes com l’homosexualitat, la relació amb les drogues, el suïcidi, el procés d’adopció”. Té una voluntat de normalitzar, de no estigmatitzar i de voler comprendre. És una lluita modesta i real contra la discriminació, el tabú i no deixar mai de banda la necessitat de comprendre.

El programa radiofònic No ho sé, a banda de la qualitat de totes les seccions, quina troballa proclamar el no saber, el no poder-ho saber tot. En una societat on tothom ha de tenir les idees tan clares i on s’arriba tan fàcilment a la polarització, el dogmatisme i les idees de tot o res, em va semblar tota una declaració de principis.

Com a lectora no vaig tenir cap dubte que estava davant d’una veu nova i molt interessant amb el seu debut literari Ningú sap que soc aquí (Columna, 2023). Una manera de veure la vida des dels detalls, la sensibilitat, el món intern i el que projectem, la crisi d’una generació que ja no té temps d’equivocar-se, i de nou, el deure ètic de parlar amb naturalitat de l’ús social de les drogues, cosa que no es fa des del periodisme. Crec que Agnès Marquès com a escriptora ens ha de donar molt més i espero els seus futurs llibres amb ganes.

Tampoc tinc cap dubte que és una dona d’opinió pròpia i fonamentada amb l’article que publica a El Periódico cada diumenge, una visió del món raonada i on fa diana cada set dies.

Amb tot això, tampoc em va sorprendre que fes classes a la universitat de periodisme i que fes xerrades de llenguatge totalitari, que hagués analitzat els trets lingüístics i el pensament feixista. No cal dir fins a quin punt necessitem aquests sabers en un món els autoritarismes avancen i l’extrema dreta troba un camí cada cop més ample.

Com a col·laboradora, va donar-me una oportunitat en allò que sempre he pensat que ens feia molta falta: una anàlisi ètica de la realitat, un espai a Planta baixa en què de manera divulgativa, però a la vegada des d’un cert rigor ètic, analitzàvem diferents situacions de la vida quotidiana. Soc absolutament conscient que ella sempre opinava poc perquè jo pogués lluir-me una miqueta més. Un acte de generositat i bondat quotidianes molt poc freqüent. Hi ha persones com ella, que fan favors d’una manera que sembla que no te’n facin perquè no hagis d’estar-ne mai agraïda; aquí sí que podem dir que no és normal.

Sense trair-se mai, ha fet sempre del periodisme un servei públic de qualitat del tot necessari. Per tot això, sens dubte Agnès Marquès és una de les grans periodistes del nostre país. I em saben greu tantes notícies falses abans d’abaixar la persiana del programa. Les xifres milloraven a cada temporada i volem una televisió pública i de qualitat, no es tracta de guanyar espectadors a qualsevol preu, amb sensacionalisme barat, desinformació, multiplicació de clixés i prejudicis, sinó d’oferir un periodisme entretingut sense caure en la banalitat. Tenim un problema i una necessitat: hi ha uns canvis d’hàbits en els espectadors, cada cop mirem menys la televisió i estem enganxats a les xarxes, però el nou repte no s’encara sense els millors, sinó fent més i millor periodisme.