L’herència que deixem

Estic a punt de travessar, en qualitat de vianant, un carrer. Ho faig a l’alçada del pas de zebra, així que, fins aquí, tot correcte. També hi ha un semàfor que indica clarament que és el torn dels cotxes i no pas de les persones. Però és una recta quilomètrica i no hi ha un sol turisme a la vista. La via és un desert i tampoc no es visualitza cap agent que em pugui multar, si faig cas de l’impuls que empeny el meu cos impacient a travessar en vermell. No tinc cap pressa, no necessito guanyar els deu o vint segons que deuen restar fins al canvi de colors, però l’acció sembla segura, així que per què dimonis haig de romandre allà aturada veient passar el temps? Quan estic enlairant el primer peu per avançar, una mirada penetrant m’obliga a frenar en sec. És una nena d’uns quatre o cinc anys que pacientment, i de la mà de qui suposo que és la mare, està aprenent a complir normes. No deixa anar una sola paraula, ni tan sols deu saber traslladar al llenguatge oral l’instint assassí que per un moment se li ha despertat al cap, però un menor arrufant les celles té el poder d’aturar el món. El meu cos es queda congelat. Deixo anar un somriure que confio que transmeti un “tranquil·la, que em quedaré com una estàtua fins que tu, o l’element vertical, m’autoritzeu a moure’m”. En els pocs segons que resten fins que el color verd agafa aire, penso en tantes vegades que com a vianants, i com a conductors, som un pèssim exemple per a la canalla i uns insolidaris amb qui procura educar. Quan travessem en vermell, però també quan estacionem malament perquè “només seran dos minuts”, o quan tenim un mal gest, o una mala paraula, o apallissem el clàxon, perquè algú es despista i no arrenca al cap d’un segon que canviï el semàfor de vermell a verd. I tot plegat, per deixar una herència que només ajuda a tenir ciutats cada cop menys amables.