Seguim les instruccions

Arriba un dia que te n’adones. Has deixat el cotxe en un pàrking, i per recuperar-lo has d’anar, primer, a la caixa, ensenyar el tiquet i pagar; aleshores et donen una fitxa metàl·lica. Aquesta fitxa metàl·lica, la diposites a la sortida i automàticament s’alça la barrera. Ja som al carrer, hem seguit les instruccions. El pas següent, abans d’agafar l’autopista, és cordar-se el cinturó de seguretat. Uns quants quilòmetres enllà, cal triar el corredor del peatge, i si tens les monedes justes les llences a la cistella i una altra barrera té la generositat de deixar-te passar.

No parem de seguir instruccions. Avui he comprat una bossa de llet, i he llegit que calia tallar amb unes tisores l’angle superior dret, seguint la línia de punts. Ho he fet, disciplinadament. La vida de l’home modern s’està convertint en una línia de punts.

He hagut de signar un rebut per quadruplicat, exactament dins un rectangle prèviament marcat. Si no signava en aquest concretíssim espai la signatura no era vàlida.

Cada vegada som més “instruïts” en el mecanisme d’actuació diària, però sospito que aquesta “instrucció” no és ben bé aquella que en altres temps equivalia a cultura. Es tracta més aviat d’un instruccionisme dominador, no d’una instrucció alliberadora. Són instruccions que hem de seguir per força si volem, simplement, sobreviure. Adaptem més o menys inconscientment tota la nostra existència –des de com cal fer servir una màquina de rentar a com cal posar bastons a les rodes del competidor– a un manual d’instruccions, que ha substituït la creativitat imaginativa dels antics.

Fa precisament vuitanta anys justos que morí Nietzsche, el filòsof alemany tan preocupat pel futur de l’home, l’“ésser que ha de ser capaç de superar-se”. Li hem donat la raó en un aspecte tan inesperat com mediocre: l’home és un ésser que en aquest segle s’ha “superat administrativament”. No es pot dir el mateix en els camps humanístics i socials, en els quals podíem haver construït una nova realitat més satisfactòria; la construcció vivificant ha quedat submergida sota les múltiples instruccions restrictives.

Nietzsche distingia entre “moral de senyors” i “moral d’esclaus”, i amb aquestes expressions es referia, d’una banda, a la moral que impulsa un esforç creador, i de l’altra a la moral que porta a la submissió i a l’esperit gregari.

Si al cap de vuitanta anys de la seva mort Nietzsche pogués veure com ha evolucionat el segle –ell se’n quedà just a la porta–, no sé què pensaria de l’anunciada aparició del “superhome”. Lligats pels cinturons de seguretat i per tantes instruccions imperants, l’home d’avui sembla que no acaba de decidir-se a deslliurar-se de la moral d’esclau.