Penso que no és això…

En una carta anònima, un lector fa referència a un article publicat per mi –“Abstinències” [19 de juliol del 1980]– i m’atribueix unes idees en matèria sexual que considera immorals i “depravades”. Com que mai no ens coneixem prou bé, per tal de descobrir quina mena de monstre sóc he rellegit el meu text, i la màxima “gosadia” que hi he sabut trobar són aquestes frases:

“Ens manca l’equilibri de valoració del fet sexual, i així com ens han proposat tantes vegades mens sana in corpore sano, ens haurien d’haver dit, també, que una sexualitat sana és una base de la salut mental. Però en comptes d’una cultura del sexe hem après la brutalitat –per prohibició o per explosió– del sexe”. Llegint aquestes mateixes frases, que defensen l’educació, la cultura i l’antibrutalitat, el lector anònim diu que “no hauria imaginat mai que fóssiu un partidari declarat i violent de la completa llibertat sexual de la humanitat”. Jo, un violent apòstol del sexisme “desenfrenat”? Sou ben lluny d’encertar-la, desconegut amic. No ho sóc ni per temperament ni per ètica. El que sí que sóc és partidari de la tendència que intenta donar al sexe el valor –ni més, ni menys– que li correspon com un dels elements de la realització humanística de la persona, en comptes de ser un factor de frustració o d’obsessió. Sóc partidari del respecte al sexe, i, per tant, contrari a l’agressió sexual. I aquesta agressió, que té mil formes i la veiem cada dia, precisament desapareixeria quan, respectant a tothom el dret a assumir amb llibertat i responsabilitat la pròpia sexualitat, poguéssim exigir l’exercici pacífic d’aquesta sexualitat.

De manera que, de violència, per part meva, res de res.

Potser la imaginació del lector és massa especialitzada, perquè més avall insisteix: “Us imagineu –amb la vostra llibertat sexual– una excursió d’adolescents de dotze a quinze anys? El primer que faran no és admirar la bellesa de les muntanyes i els rius i les fonts; el primer que farien seria anar-se’n a sota un pi a…” (evito al lector la continuació literal). Amic, sense que existeixi la llibertat-responsabilitat que us escandalitza, avui ja hi ha molts pins (i molts pins catalans) que podrien documentar-nos. I potser encara algú proposarà de tallar els pins, en comptes de preguntar-se el perquè de les coses, i com millorar-les.

No fa gaire, un altre lector em va escriure: “D’ençà que sé que sou comunista, us llegeixo amb prevenció”. No he estat mai comunista, no ho sóc, ni tinc previst de fer-me’n, però ell ja “ho sabia”. Ara sóc un partidari violent del “llibertinatge” sexual. Els uns llegeixen amb prevenció, els altres amb imaginació. És inevitable, simplement llegir és difícil, i tots deformem la lectura amb les nostres ulleres personals. Com que no puc, per tant, sentir-me net de culpa i llançar la primera pedra contra cap lector, el que cal no és queixar-se sinó, fins on sigui possible, explicar-se. I com que l’autor de la carta citada practica no tan sols la “moral sexual imposada per la llei de Déu”, com diu ell, sinó la moral de l’anonimat, he d’explicar-me des d’aquí, i de passada potser he tranquil·litzat algun altre lector.