Un elefant a l’habitació

Acaba un altre curs escolar. És un curs que serà recordat per l’entrada de la intel·ligència artificial. Tots sabem que la IA modifica (i més que ho farà!) el paradigma social, econòmic, productiu, laboral, científic, creatiu... El procés és tan accelerat que algunes de les hipòtesis de ciència-ficció que només fa 13 anys es plantejaven a la sèrie distòpica Black Mirror, ja han cristal·litzat.

En el camp educatiu, com en tants altres, per sortir del pas els docents tirem d’un mantra imprecís: “Cal fer un ús responsable de la tecnologia!”, repetim tothora. Crec que és una expressió sublimada del nostre desbordament davant d’un organisme tentacular que en part liquida el món i l’ofici docent tal com els havíem conegut. L’experiència és encara candent. D’una setmana per l’altra, més o menys pels volts del febrer passat, la universalització del ChatGPT va fer que molts plantejaments de curs, exercicis o treballs acadèmics quedessin desvirtuats i poc o gens operatius. El curs vinent, ¿continuarem agafant apunts de la mateixa manera que en els últims anys, si hi ha IA capaces de registrar una classe, transcriure’n els continguts i fins desglossar-los, reordenar-los o fer-ne mapes conceptuals? ¿No hi haurà una revolució en l’estudi “tradicional” dels idiomes? Tenim un elefant a l’habitació. Des de l’àmbit educatiu cal aliar-se amb la qualitat imbatible i imparable d’aquestes tecnologies. I en paral·lel respondre a les exigències d’aquest moment tot adoptant criteris –jo diria que– refundacionals de l’ensenyament, la cultura i la societat. Cal decidir, per exemple, com abordem l’explosió d’una IA ambivalent: molt útil, però al mateix temps perillosa perquè és capaç de decidir per nosaltres. Cal preguntar-se críticament cap on va l’estandardització d’una informació oferta amb l’aura totèmica d’informació neutra, i, per tant, inqüestionable. O un tercer aspecte que també cal afrontar: la terrible (desastrosa i totalitària) idea que la informació ja és, per se, coneixement.