Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Pedralbes
Confesso que del monestir de Pedralbes, només en conec l’església i el recinte exterior. A l’església hi he estat diverses vegades, i un dia que s’hi organitzà un concert –amb gran amabilitat per part de les monges– vaig tenir l’ocasió de practicar l’antiquíssim ritual de parlar a través del torn, típic dels convents de clausura. Mentre escoltava la veu de la persona que –invisible– havia acudit a l’altra banda del torn en resposta al meu truc, em sentia lligat a un costum de segles i repetidor d’un gest que havien fet, en aquell mateix indret, barcelonins de totes les generacions.
Part del monestir de Pedralbes es pot visitar, però només el diumenge –i no sé si tots– un parell d’hores al matí, i m’acuso de no haver-ho intentat mai. Sembla que finalment es podrà obrir íntegrament al públic, i és de suposar que l’adopció d’un horari més ampli n’afavorirà la visita. La notícia que l’Ajuntament ha destinat més diners a les obres ja molt avançades del nou monestir –on s’instal·larà la comunitat de clarisses– fa pensar que serem la primera generació, d’ençà del 1326, que tindrà accés lliure a aquest monument extraordinari, un dels més importants i un dels més desconeguts d’Europa.
En aquest indret hi havia el mas Pedralbes –els barcelonins haurem d’aprendre a pronunciar “pa-dralbes” (i “balmas” = Balmes) per coherència amb “casas”-cases, “terras”-terres, etc.– i la reina Elisenda de Montcada hi fundà un monestir que immediatament adquirí gran volada, perquè fou dotat amb grans recursos econòmics i hi entraren monges que eren filles de notables famílies barcelonines. Això va permetre de construir un vast conjunt monumental, i encara més: com que es va fer de pressa, s’aconseguí una unitat d’estil perfecta, de manera que és un exemple excepcional del gòtic català. Quan en descobrirem el claustre –que les fotografies no poden recollir íntegrament– ens quedarem parats, per les seves dimensions i la superposició dels tres pisos. Una altra peça fora de sèrie és la capella de Sant Miquel, completament decorada per les pintures murals de Ferrer Bassa, del segle XIV.
Fa temps es va dir que part del monestir, un cop cedit a la ciutat, es convertiria en museu on es dipositarien obres d’art. És un valor afegit que li escau, però encara que no hi hagués “res més” que “les pedres”, l’al·licient seria prou poderós. Cal tenir en compte, a més, que es tracta d’un conjunt extraordinàriament ben conservat, ben a l’inrevés de tants monuments catalans.
Convé d’accelerar el procés d’incorporació del monestir de Pedralbes al patrimoni ciutadà, i quan s’hagi aconseguit disposarem d’un altre punt barceloní –el Museu d’Art de Catalunya, el Museu Picasso, la Sagrada Família…– d’interès universal. Durant segles l’hem tingut, sense tenir-lo, aquí mateix, i la data de la “desclausura” caldrà assenyalar-la –com diu el mateix nom del monestir– amb pedra blanca.