El creixement infinit

Quan llegeixo que l’alcalde de Camprodon basa el futur del seu poble en el turisme, com fan molts altres alcaldes, em ve al cap allò de Bertrand Russell que de petit l’havien alliçonat, com a tots nosaltres, amb aquell principi que l’ésser humà és un ésser racional, i afegia: “Ho he estat buscant tota la vida i encara no ho he trobat.” La joia de Camprodon i el seu entorn desapareixerà, però “la pela és la pela”. El mateix que està passant a la Costa Brava, Mallorca, Andorra, etc. Perquè els efectes col·laterals del turisme són: més gent, més cotxes, més carreteres, més restaurants, més hotels, més deixalles i brutícia, més ciment, menys silenci, menys papallones, menys orenetes, menys rossinyols... Ja n’hi ha molts que se n’han adonat, però s’ho passen per l’entrecuix. Només afegiré sàvies paraules: John Stuart Mill, en el seu Principles of Political Economy: “És indubtable que en el món hi ha lloc, àdhuc en els països vells, per a un augment de la població, suposant que els mètodes de subsistència millorin i que el capital augmenti. Però tot i arriscar-me a semblar ingenu, no veig grans motius per desitjar aquest augment... Si la Terra ha de perdre una part important de les coses agradables que posseeix… amb la finalitat de donar cabuda a més gent, però ni necessàriament millor ni més feliç, espero que pel bé de la posteritat, els partidaris del creixement il·limitat s’avindran a convertir-se en estacionaris, abans que la necessitat els obligui a fer-ho [Any 1848].