Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Tradicionals?
He llegit en un diari que el cafè Canaletes fa vuitanta anys, i segons les meves notícies no és ben bé així. Com que no parlem pas d’un tema de prehistòria, segur que hi ha informacions fidedignes sobre aquest punt, i agrairé qualsevol correcció de les dades que tinc en relació amb aquesta institució barcelonina.
Si no m’equivoco, l’any 1901 el senyor Esteve Sala –que aleshores en tenia vint– obtingué l’ajut d’un oncle, que era l’amo del cafè Petit Pelayo, per a instal·lar al costat de la font de Canaletes un quiosc de fusta, molt modest, que es limitava a despatxar els clàssics anissos i aiguardents. Un cop fet aquest primer pas, el següent es produí l’any 1907, quan el senyor Sala substituí el quiosc primitiu per un altre de nou, que despertà la curiositat dels barcelonins: s’hi podien beure unes sorprenents “sodes multicolors”. Sembla que en aquest quiosc de Canaletes s’instal·là la primera cafetera “exprés” d’Espanya. (La política municipal condemnà i executà el quiosc de Canaletes, que paradoxalment no ha tingut prou vida per a contemplar l’actual apoteosi de les cafeteres.)
Però adonem-nos que aleshores encara no hi havia el cafè. El Bar Canaletes obrí les portes l’any 1916, dedicat ja a servir refrescos, tapes, embotits, pastisseria i també a fer de restaurant. Probablement, la seva naixença s’explica com una versió més cèntrica de l’“American Soda”, que el mateix amo tenia ja, des del 1910, al carrer de Sant Pau, cantonada amb la Rambla. En el quiosc de begudes que donava al carrer, la copa de sidra valia cinc cèntims, i deu el vas de cervesa.
El 1928 l’establiment fou ampliat, gràcies a l’ocupació de la botiga de fotografia que hi havia al costat, i en aquesta època s’instal·là el famós taulell circular central, anomenat popularment “la piscina”, plataforma de llançament de les cerveses alemanyes de bóta Walsheim i dels “hot dogs”. L’any 1940, poc després d’acabada la guerra, es posà en marxa el restaurant ràpid, i el 1943 fou suprimit el quiosc de begudes que donava al carrer, per a augmentar les taules del mirador damunt la Rambla.
El Canaletes, Les Set Portes i el Monumental de Gràcia són dels pocs establiments d’aquest gènere que, en la nostra ciutat, encara han mantingut una estimable fidelitat a la seva història. Els tres grans cafès de l’Eixample que jo he arribat a conèixer –el Terminus, el Navarra, l’Or del Rhin– ens han abandonat, i l’ambient que s’havia dipositat en aquelles grans sales s’ha fet pols de record. I el Cafè del Liceu, i La Lluna, i el Vienès i tants d’altres.
Vuitanta anys són massa anys en l’autodestructiva Barcelona perquè puguin arribar-hi gaires establiments. Em penso que no hi ha cap restaurant de primera categoria que no sigui creat després de la guerra, mentre que les ciutats europees es caracteritzen per la conservació en plena activitat d’establiments més que centenaris. Si jo fos alcalde, faria fer un cens de les botigues, planxadores, bars de barri, etc. que encara obren cada dia després de cent anys, i els donaria la medalla de la ciutat –o si voleu, els premiaria la constància amb la supressió d’arbitris i impostos. Diuen que som un poble botiguer i tradicional, però –és curiós– som poc sensibles a la tradició botiguera que és el suc i el tronc d’una ciutat, i allò que li dóna tant de caràcter almenys, tant com els monuments.