Toxicitats humanes

La massiva difusió de la intel·ligència artificial (IA) ens ajuda –curiosament– a adonar-nos que sí que som intel·ligents de debò, perquè nosaltres no només combinem estructures lingüístiques de manera “generativa” amb certa eficàcia –ella, la IA, ho fa molt i molt més de pressa, certament– sinó que arribem a “entendre” el que es diu o s’escriu. I, en canvi, les màquines no ho entenen. En aquest ítem, “zero a un” per a nosaltres, les persones.

Per això, quan he preguntat ara a Copilot sobre el “mal rotllo” que, a vegades, es genera quan algú enverina l’ambient, quan esdevé “tòxic”, i m’ha redactat una obvietat, dient: “les relacions tòxiques poden tenir un impacte significatiu en el benestar emocional i personal” i, poc després: “no hi ha persones tòxiques, sinó relacions que poden ser tòxiques,” m’he adonat que escriu bé, però no entén el què. De fet, només genera expressions maques: “coherents”, sí, però ni “adequades” ni “consistents” (les tres propietats textuals, que expliquem als centres educatius i serveixen per a la vida).

Centrant-nos en el títol, reconec que els humans “tenim” relacions –amb una rellevància palesa– i que som “relacionals”. Ara bé, el “real” de debò és cadascú, el nostre “jo”. La filosofia –Aristòtil, per exemple– entén les “relacions” com a propietats o determinacions de les substàncies: les anomena entre els “accidents”, allò que pot acompanyar l’essència. No existirien en si mateixes, tot i que –d’alguna manera– sí que “són”: esdevenen com vincles. Per exemple, la maternitat o la filiació –o i fins i tot l’amistat o la ciutadania– existeixen només entre persones (dues o més, moltes més), que són allò “real”.

Puc afirmar que les relacions enverinades, perjudicials, les “toxicitats ambientals humanes”, resideixen en dues, o més persones (fins i tot grans comunitats de subjectes). En són ingredients la manipulació comunicativa, l’abducció de les masses, la mentida cínica, l’enveja o la gelosia descontrolada, etc., però no estan “en l’aire” sinó que surten d’algú. No necessàriament són culpa de “tothom” –ni només d’ambdós–, car provenen d’un origen, una font primària. Una amiga meva em repeteix que no hi ha malícia “social”, sinó “personal” (tot i que, certament, els humans som relacionals). Hegel, Marx o d’altres discutirien això, però aquí no tenim prou temps (i potser són “tòxics” i tot). Sabem que el mal rotllo s’encomana, però té una “font” originària, un brollador.

Entre els coneguts –feina, política, família, etc.– potser hi ha qui se’ns acosta i ens comença a desgastar emocionalment, genera tristesa i enfonsa l’autoestima. No ens en sabem desempallegar perquè potser (a) per dret, no podem o (b) hi ha forts condicionants: hi treballem, ofereix actituds ambivalents, gaudeix de popularitat o, ben sovint, mostra una desconcertant hipocresia. Total: se’ns enganxa i ens angoixa. L’assetjador tòxic no se sent culpable del desassossec que transmet, car s’imagina ser un esperit crític, lliure i, fins i tot, creatiu. També ho veia així Nietzsche, i altres individus amb cert carisma.

Els psicòlegs i els amics de debò, i –és clar– la mateixa IA, recomanen com tractar les fonts de toxicitat humana: (a) “identificar-les”, pel seu egocentrisme i negativitat; (b) “distanciar-se’n”, que no sol ser tan senzill, car ens constreny a justificar-nos; i (c) “conscienciar-les”, la qual cosa és un repte ingent perquè els tòxics viuen la seva pròpia realitat.

Quan ja sembla que ho tenim tot encarrilat, sorgeix un dubte: cal viure només amb coses positives, meravelloses, sense contrastos? I tant que no!: podria ser nefast, ara se’n diu “positivitat tòxica”. L’optimisme és desitjable: ningú vol que et vagin trinxant. Però, com diu un paio de moda: “qualsevol intent d’escapar del que és negatiu –evitar-ho, sufocar-ho o silenciar-ho– fracassa. La negació del fracàs és un fracàs” (Mark Manson). Ens cal un criteri perquè qui evidencia veritats podria ser un tresor, no necessàriament un “tòxic”.

Sembla clar que convé airejar zones contaminades, i que no és fàcil fer-ho tot sols: cal agafar distància i protegir-nos amb humilitat i decisió. És el mateix que fem amb les toxicitats biològiques: resulta que fins i tot l’aigua, o substàncies aparentment innòcues, en massa quantitat o combinades amb altres elements, poden enverinar. Cal estar alerta en les nostres relacions. Els plans d’oci, la política o la mateixa IA són “dimensions relacionals”: les experimentem de manera prou saludable? I n’optimitzem la percepció?