Agressions físiques i verbals als sanitaris
La irrupció violenta de familiars d’ingressats a l’hospital Trueta i a l’hospital de Terrassa ha centrat el focus en una problemàtica molt més àmplia i rutinària del que seria desitjable. Segons dades de l’Institut Català de la Salut –ICS–, cada any es produeixen en l’atenció primària i hospitalària 2.000 episodis de violència adreçada al personal sanitari. Una de cada deu són agressions físiques i el 60% està provocada pels mateixos pacients. Unes dades insostenibles que, a més, en la pràctica poden ser encara més elevades tenint en compte que molts casos no s’arriben ni a denunciar per por. Tot plegat resulta extremadament preocupant tractant-se com es tracta d’un àmbit tan sensible com és el de l’atenció mèdica, per tant amb una afectació triple: en primer lloc, als professionals; en segon lloc, als altres pacients, i en tercer lloc, al material que resulta danyat.
Els professionals atribueixen en part aquests comportaments injustificables i del tot reprovables a la crispació social que arrosseguem d’ençà de la pandèmia. Una crispació que neix d’una situació d’estrès generalitzat que va dur el sistema al caire del col·lapse, que va esgotar metges i infermeres i que va angoixar-nos a tots plegats fins a límits mai vistos fins aleshores. Es pot dir, doncs, que d’alguna manera la pandèmia ens passa factura ara. Si això es combina amb la manca de recursos habituals, les llistes d’espera, l’endarreriment dels diagnòstics i la sensació que no som del tot ben atesos com desitjaríem, és quan desemboquem en escenaris agressius recurrents. Hem tornat a nivells prepandèmics pel que fa a les dotacions assistencials, ja aleshores baixes, i cal tenir en compte també que d’aleshores ençà la població ha crescut i ha envellit i té encara més necessitats. Els sindicats del sector ho tenen clar, cal passar de les promeses als fets, cal revertir de forma urgent l’infrafinançament dels equipaments sanitaris. En aquest context, la perspectiva de contenció de despesa que cada estiu s’aplica al sistema de salut català és molt mal rebuda. El pressupost públic s’incrementa però estem davant un problema estructural.