Potser que parlem clar
Perdoni, però jo diria que són gitanos. Vull dir gitanos de veritat, amb els seus costums, la seva tradició, les seves manies, les seves virtuts, la seva llengua potser, el seu tarannà, les seves lleis, la seva organització social...
—Ningú ha dit que les batusses, agressions, morts i ferits de la Font de la Pólvora tinguin res a veure amb els gitanos.
—Exacte. I jo em pregunto si no ho diuen perquè no en són, o perquè no ho volen dir. Entén el meu problema?
—Ara les coses són així. Ja ho hauria de saber. No es diu ni gitano, ni negre, ni moro, ni... Miri, quan es tracta de crònica negra, no es diu ni la nacionalitat de la gent. No fos cas... Ho ha d’entendre, no es pot atiar cap mena de discriminació.
Ho deixo aquí. No accepto més discriminacions que les que imposa la naturalesa i l’atzar. Ben mirat, podríem haver nascut –tu, lector, i jo mateix–, en lloc d’on ho hem fet i com ho hem fet, a l’Índia, en una família pària, pobra de solemnitat. I haver sortit malalt, lleig i de poca volada mental. Això sí que són discriminacions contundents i definitives. Naturals algunes, però discriminacions. De manera que, ja ho veieu, soc partidari que les informacions siguin completes.
Vaig fer certa amistat amb Juan de Dios Ramírez Heredia. Va ser el primer gitano que va arribar a ser diputat a les Corts de Madrid. I no ha parat de pujar. Ell n’estava i n’està ben orgullós, de ser gitano. Coincidíem a la Facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma. Ens passàvem apunts (bé, ell me’n passava a mi). De tota manera, és un cas evident que la paraula gitano (com negre, moro o albanès) només és discriminatòria o insultant si el to ho és. El to.
Sí, ja ho sé: gitanos, murcianos y otras gentes de mal vivir. Però eren altres temps. Eren temps en què no s’acceptaven les diferències. De manera que, si són gitanos com sembla, demano que m’ho diguin els mitjans que informen. Ja n’hi ha prou d’agafar-se-la amb paper de fumar. Tenim dret a saber i a dir el nom de cada cosa.
Per lògica, però també per higiene. Anar sempre de puntetes cansa molt. I no cal.
