UN-I-VERS poètic a Benifallet

Entre els bombardeigs reals i metafòrics del nostre món, es veu que encara hi ha temps perquè alguns escriguin poesia i altres l’escoltin. És el que passarà aquest cap de setmana en el segon any que se celebra la festa poètica UN-i-VERS, a Benifallet (Baix Ebre), amb presència de recitals; 30 espectacles de poesia, teatre i música, i l’homenatge i record a tres grans poetes de la nostra àrea. Aquests són: Joan Salvat-Papasseit, en el centenari de la seva mort; Vicent Andrés Estellés, als 100 anys del seu naixement, i Gerard Vergés, als 10 de la seva mort. Tots tres tenien alguna relació, familiar o de proximitat, amb aquestes Terres de l’Ebre: la mare de Salvat era de Miravet, al nord de Benifallet, sobre el mateix riu; Estellés, valencià de Burjassot, corria per Tortosa, conscient que entre Catalunya i el Regne de València hi havia profunds lligams històrics, lingüístics i culturals des que Jaume I, el 1149, decidí, amb catalanets de Lleida i d’Occitània, emprendre la conquesta d’aquests territoris a la moreria. I Gerard Vergés, tortosí pels quatre costats, analista clínic i de l’ànima humana, va ser un intel·lectual de primera dimensió molt complet: poeta, prosista, traductor, crític, gran lector.

Vull dir que amb aquest menú les hores poden passar plàcides, entretingudes i instructives, amb temps per a tot: si uns, potser ja saciats de tant de vers, volen remullar-se, cap problema, tenen l’Ebre a tocar; si altres tenen gana d’anguila o de baldana d’arròs o de ceba, tenen Cal Panxo, el Xiringuito o Cal Pepo; si els de més enllà volen fer anar la cama, tenen l’antic Balneari de Cardó a prop, un rosari d’ermites i coves, com ara la Meravelles, i al marge esquerre del riu, el passeig de les Moreres, una coberta vegetal on tan bo és deixar-se anar veient com l’Ebre baixa suaument cap al mar. Com fa un any, tinc previst tornar a Benifallet i reveure com reciten, canten i s’expressen tipus tan singulars, i alhora populars, com ara Artur Gaya, el genial Quico el Célio, que, amb La Simpàtica Produccions, organitza aquest enrenou; com ara Andreu Subirats, poeta, professor i traductor, el nostre François Villon; o el també tortosí Josep-Ramon Roig, amb una verbositat igualment expressiva; també Tomàs Camacho, d’Alcanar, nadiu de Ponferrada, que versificà els àngels, que ens parlà de la mètrica japonesa dels haikus i que, des de la docència, ha organitzat tertúlies literàries, escoles d’estiu i combats ecològics, com ara la Gran Processó –vestit de cardenal– contra la plataforma de gas del Castor, davant de les costes del Delta, que tants terratrèmols ocasionà a les sofertes poblacions.

Hi haurà aquests poetes i tants d’altres, com ara Andreu Alanyà, dels secans de Batea (Terra Alta), i teatreros, com ara Joan Faneca, cognom de clares ressonàncies benifalletenques, cofundador del mític grup de teatre Vol-Ras, que presentarà l’espectacle La poètica del cos. I músics, com ara Jordi Martí, de Cambrils, crec, que l’any passat, ell sol, armat de tres o quatre instruments a sobre, va animar els carrers en unes escenes dignes de Fellini, amb els veïns traient el nas pels balcons, i que ara presentarà les Nits de cabaret poètic al passeig de les Moreres. En aquest ambient agroforestal, estepari i fluvial, no és qüestió de vestits llargs de nit, de compliments ensucrats ni de rígides normes d’una educació impostada. L’entregent és franc, cordial i entusiasta, i uns i altres presenten les seves creacions o anuncien les futures. Sempre m’hi he trobat molt bé. Vull dir que, amb tots els respectes, això no són les Nits de Pedralbes, ni els concerts de Peralada o els antics “suquets” de Portabella a l’Empordà, on reunia empresaris, polítics i escriptors, naturalment d’esquerres, que la resta de l’any tractaven de fer-se un lloc entre la més alta classe dirigent, estil Jocs Olímpics.

Cada cop que entro a Benifallet, penso en Salvador Videllet, que el 1907 salvà 80 persones de la gran riuada de l’Ebre; en Paco Cots Alcoverro, que el 1960 s’oposà al pantà de Xerta que anegava aquestes hortes de ribera; en Javier Ferré, empresari i activista, casat amb una neta de Videllet, Mercè, i en Josep Sánchez Cervelló (URV), de Flix, gran documentalista de la història de l’Ebre, casat, justament, amb una noia faneca, del poble, alhora professora d’història, a Tarragona.