Del melic a la lluna

Si no us agrada llegir llibres, podeu abandonar la columna ara mateix. Fa dies que penso en la santa moda de l’autoficció com a tècnica narrativa. Descobreixo que hi ha escriptors que estafen el lector i d’altres que el fascinen. Els primers tenen mal fons i són ben conscients de l’enganyifa; els segons fascinen sense voluntat de fer-ho. Quan llegim una novel·la autobiogràfica, amb més o menys filtres, veiem un grup de gentussa que es mira el melic i no surt del bucle. Parla únicament de si mateixa i l’experiència no transcendeix més enllà del nucli de qui vomita vida. El lector segueix la peripècia d’un narcisista que no es petoneja perquè no s’hi arriba. A l’altra banda de la fletxa hi ha escriptors bons (pocs, poquíssims en comparació amb el primer grup d’autofel·ladors) que fan de la seva vida un experiment en pro del salt a la col·lectivitat, a l’universal, a la lluna, tenint en compte que l’art és llenguatge i que per parlar fan falta com a mínim dues persones. Si la pròpia vivència només t’afecta a tu, escriu un dietari i amaga’l sota el matalàs, però no publiquis. Si, en canvi, penses que el que has viscut pot ajudar, pot fer empatitzar o fins i tot salvarà algú, publica. Publica, sisplau. Quan vaig escriure Unes ales cap a on (A Contravent) sobre la mort del meu fill de tres dies, no vaig construir un melodrama ni vaig fer de la literatura un diazepam per a la meva salut mental. Vaig voler poetitzar la pèrdua, la que tothom ha viscut, i els sentiments ecumènics que se’n deriven: la buidor, la solitud i la tristesa humanes. Del melic a la lluna hi ha una distància descomunal.