Pobles convertits en barris

Parlant amb el propietari del restaurant Can Ribot de Santa Eugènia de Ter recordàvem fa uns dies el noms dels masos que hi havia a la zona que ara coneixem com Can Gibert del Pla: el mateix can Ribot, cal Voluntari, can Puaté i tants d’altres que eren al que llavors anomenàvem les sorreres de Santa Eugènia. Recordo encara que després de la via del tren d’Olot i amb l’excepció dels primers blocs aixecats al cantó del camp de futbol dels Salesians, prop de l’antiga fàbrica de Can Julià, trobaves entremig d’hortes l’antic cementiri de Santa Eugènia, els masos dels pagesos i poca cosa més. Ara és coneix per Can Gibert del Pla. Parlo dels temps en què Can Gibert formava juntament amb el nucli de Santa Eugènia i les Hortes el municipi de Santa Eugènia de Ter.

El 26 de juny va fer 61 anys que l’ajuntament de Santa Eugènia, amb el seu alcalde al capdavant, Francesc Estival Cisa, el senyor Paquito, director de la fàbrica, feia el seu darrer ple municipal. El desembre anterior el Ministeri de la Governació espanyol així ho havia ordenat. El ple de Santa Eugènia es va oposar a l’annexió, però ja no hi havia res a fer. Quatre dies més tard, el 30 de juny, l’alcalde de Girona, Pere Ordis, signava la dissolució de Santa Eugènia, Palau-sacosta i Sant Daniel. Tres municipis que es van haver d’integrar al projecte de la gran Gerona. De fet, Girona era el terme municipal més petit que era capital de província i des de feia dècades havia intentat, i en alguna ocasió aconseguit, l’annexió. De cop un govern franquista multiplicava per quatre el terme municipal de Girona i matava tres pobles. Anys després es va annexionar una part de Sant Gregori, on hi ha el Trueta, el GEiEG i Fontajau, i ho va intentar amb Salt i Sarrià de Ter. Aquests dos pobles, però, van tornar a ser municipis el 1983.

Santa Eugènia va donar a Girona 1,25 quilòmetres quadrats de sòl, unes hortes boníssimes i una plaça de braus. Que es resistís a ser annexionada ho entenia tothom, fins i tot mossèn Carles de Bolós, que des d’Àngulo de la Ciudad de Los Sitios, que signava com a Gerión, assegurava: “Ras i curt, tots els pobles, grans o petits, volen continuar essent allò que són, allò que van heretar dels seus avantpassats, el patrimoni sentimental que en el curs del temps ha anat creant la seva història, petita o gran, però sempre digna de respecte.” Ho he llegit a El dimoni de l’amic eugenial Manel Mesquita.

Girona va guanyar sòl edificable. I així ens va anar. Parlo de Santa Eugènia. Les cases unifamiliars previstes a Can Gibert del Pla es van convertir en blocs aixecats pel Patronat de la Santa Creu. Van fer la seva funció i van ajudar Girona i els seus problemes d’habitatge. Nascut a les hortes enyoro cal Gras, ca l’Escolà, ca l’Auguet, can Soy, can Po i els altres referents infantils. I recordo les sorreres de Can Gibert. I veig que segur que si les decisions s’haguessin pres a Santa Eugènia potser les coses haurien estat diferents. Perdonin l’enyor i la sana enveja que la gent de Salt i Sarrià de Ter recuperés la independència. Ara Santa Eugènia de Ter és un barri amb molt d’associacionisme, però molt diferent del que va ser el meu poble.