La rebel·lió del Suprem
La rebel·lió del Tribunal Suprem contra l’aplicació de l’amnistia als encausats pel referèndum de l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya ja és un fet, després que tant la sala penal presidida per Manuel Marchena com l’instructor de la causa del procés, Pablo Llarena, s’hagin negat a aplicar el text explícit de la llei d’amnistia i el seu esperit pel que fa al delicte de malversació de fons. Perquè és contra això, que han actuat els magistrats del Suprem, contra l’esperit i el text de la llei. Ho han fet desoint el criteri de la junta de fiscals; ho han fet ignorant l’aplicació estricta que n’ha fet el TSJC en el cas de l’exconseller Buch; ho han fet desenvolupant una interpretació forçada i esbiaixada del que la llei considera “enriquiment personal de caràcter patrimonial”, i sobretot, ho han fet partint d’una sèrie de consideracions polítiques sobre la llei que no només sobren en un acte de caràcter jurídic, sinó que estan clarament fora del seu abast, de les seves funcions i de l’àmbit d’actuació que els reserven la Constitució i l’estat de dret.
No hi havia gaires dubtes sobre l’oposició d’un sector de l’alta judicatura a aquesta llei d’amnistia, al govern que la va presentar i a la majoria parlamentària que la va aprovar. No obstant això, la no aplicació de la llei és un salt qualitatiu en la confrontació entre poders de l’Estat –que hauria de provocar una crisi constitucional– i també en la utilització de la posició i les prerrogatives del poder judicial per imposar unes determinades finalitats polítiques, envaint el camp d’actuació del poder legislatiu democràticament constituït o bloquejant-ne l’acció. És un camí de no retorn per a la credibilitat d’aquest sector de la judicatura, que encaixa a la perfecció amb les revelacions aparegudes ahir per boca del jutge instructor de l’anomenada “trama russa del procés” (cas Volhov), Juan Aguirre, en què ell mateix reconeix i explicita la intencionalitat de boicotejar, amb les seves actuacions en aquest cas, la llei d’amnistia i de desestabilitzar el govern d’Espanya presidit per Pedro Sánchez. Unes revelacions que no només posen en escac la seva posició en aquest cas, sinó també la de l’estructura judicial i el seu comandament, que ja hauria d’haver intervingut.