De set en set
L’Esteve
L’Esteve, o en Riambau, va acomiadar-se fa poc de la seva etapa, del 2010 al 2024, com a director de la Filmoteca de Catalunya. Ho va fer a la seu del Raval en un acte públic que no és per res que comencés amb l’acordionista Maurici Villavecchia i el contrabaixista Horacio Fumero recreant la música d’Amarcord, de Fellini i El tercer home, amb la presència determinant d’Orson Welles. Van invocar-se dos dels seus cineastes més estimats, doncs, amb el punt just d’alegria i d’una certa malenconia, si més no aquella que arrossega el pas del temps. Aquests catorze anys, en tot cas, han estat ben aprofitats. A l’Esteve li importa la vida i d’aquí que el cinema ens serveixi per gaudir-ne (i per pensar-la, com el món) sense que ens n’allunyi convertint-lo en objecte de culte. Si, com a director de la Filmoteca, ha promogut la conservació del patrimoni cinematogràfic (preferentment català, com correspon al centre) és per mantenir-lo viu amb la seva difusió i, per tant, pròxim, susceptible a (re)descobrir-se, usar-se, discutir-se. El cinema com una cosa per a tothom. Hi va haver aplaudiments quan va dir que un dels moments més satisfactoris va viure’l en veure que una prostituta del barri assistia a la projecció de Mama Roma de Pasolini. Un altre aplaudiment va arribar quan va agrair un ram de flors a Ofèlia Pineda, filla de Joan Pineda, que va acompanyar al piano tantes imatges silents projectades a la sala. L’Esteve va emocionar-se discretament en recordar el mestre. No sé perquè corre que és inexpressiu. Contingut, potser sí. Conversant amb Rosa Vergés i Octavi Martí, va explicar moltes coses dels seus anys a la Filmoteca i va remarcar-ne una: “M’ho he passat molt bé amb el desig que també fos així per als que han vingut.” Així ha estat.