Passar a la història

En l’obra Els dotze cèsars, l’historiador romà Suetoni comença el capítol dedicat a Calígula amb les bones obres que va fer. En un moment determinat, escriu: “Fins ara he parlat d’un príncep; ara parlaré d’un monstre.” A partir d’aquest punt el retrata com un home cruel, extravagant, pervertit i dement. No sabem si Calígula realment va ser tan malvat, però no va escriure la seva autobiografia, i si ho va fer no s’ha conservat, de manera que el retrat que tenim d’ell és el que van escriure altres persones, i això és el que ha transcendit fins als nostres dies.

Cent anys abans, un avantpassat seu ho va tenir més clar: Juli Cèsar volia que se’l recordés amb les seves pròpies paraules i va escriure La Guerra de les Gàl·lies i La Guerra Civil perquè la seva versió dels fets fos la que dominés el relat, com diríem avui. A més a més, ho va fer amb una prosa elegant, clara, i posant-hi anècdotes per arribar a un públic ampli, de manera que aquests llibres no només han estat llegits a tot arreu durant dos mil·lennis, sinó que també s’han utilitzat per aprendre llatí ja des de l’edat antiga. També han estat una font per a guions de pel·lícules, novel·les i sèries. És un dels personatges històrics que han tingut més importància i influència: els emperadors romans durant cinc segles van dir-se Cèsar en honor seu, d’aquí també ve la denominació dels kàisers del Reich alemany i els tsars russos, i el mes de juliol encara porta el seu nom.

En època contemporània, qui també va utilitzar la mateixa estratègia va ser Winston Churchill. Fou un personatge que va fer de periodista, de militar i de polític, i va escriure durant tota la seva vida. Les imatges més icòniques que conservem a l’imaginari col·lectiu són de quan era primer ministre de la Gran Bretanya durant la Segona Guerra Mundial i de la moral que va aconseguir injectar al poble britànic, que després de la derrota de França davant dels alemanys ja es veia perdut. De les seves obres literàries, cròniques i discursos, se n’extreuen cites i expressions que hom encara utilitza, i fins i tot se li atribueixen frases que mai no va dir. Com Juli Cèsar, Churchill també ha deixat petja amb els seus escrits, i els seus llibres segueixen editant-se i venent-se a tot el món. Va aconseguir dominar el relat.

Pel que fa al nostre petit país, hi ha molts polítics que han escrit llibres, però dubto que els hagin comprat o llegit gaires persones i la majoria deuen haver anat al contenidor de reciclatge. Sí que caldria esmentar-ne dos dels darrers cinquanta anys que passaran a la posteritat en tractar-se de polítics intel·ligents, carismàtics i amb visió de país: els presidents Jordi Pujol i Carles Puigdemont. El president Pujol ha fet els deures i ha escrit durant tota la vida. Destaquen les seves memòries en tres volums –escrites en col·laboració amb el periodista Manuel Cuyàs– i els seus escrits de presó. Ara es troba en una situació d’ostracisme desmesurat per uns presumptes delictes pels quals fa deu anys que espera el judici, però ben segur que la seva figura serà recordada i recuperada en el futur com a personatge cabdal de la nostra història, i les seves memòries tindran un paper clau en el relat futur. I pel que fa al president Puigdemont, va fer bé d’escriure M’explico i La lluita a l’exili amb l’ajut de Xevi Xirgo perquè quedin registrats els esdeveniments que van passar durant aquell capítol del procés. El president Puigdemont farà bé si segueix escrivint, per poder almenys defensar-se dels seus enemics, que són molts i amb molta mala llet, i poder així passar a la història amb les seves pròpies paraules.