Una maleta de cartró

A mitjan segle XX, la pròspera indústria d’Igualada va atraure milers de persones que fugien de la misèria a la seva terra natal, especialment Andalusia i Extremadura. La Conca d’Òdena va duplicar la seva població, dels 20.000 habitants que tenia l’any 1950 als 40.000 de l’any 1970.

Aquesta migració és la protagonista del documental i l’exposició Maletes de cartró, projecte guanyador del premi Igual’ART 2023/24 que es podrà veure a la Sala d’exposicions del Museu de la Pell d’Igualada fins al proper 6 de setembre. El projecte, liderat pel director Jose M. Ferulli, centra la seva mirada en el barri de Fàtima d’Igualada. Allà van construir els seus habitatges precaris els primers habitants. Un espai allunyat del centre, inhòspit, entre dos torrents... Prou a prop de les fàbriques que els necessitaven i prou lluny perquè encara avui alguns d’ells parlin d’Igualada com si fos una altra ciutat, no la seva. Una història que es va repetir al barri de Montserrat d’Igualada, a Vilanova del Camí i a Santa Margarida de Montbui, amb tot un nou nucli urbà.

El nom del projecte artístic evoca el poc que portaven a sobre tots aquells que van arribar a la ciutat buscant una vida millor. Com Pedro Nieves, que recorda com va arribar des d’Extremadura “amb una maleta de cartró i 50 pessetes”.

Una de les protagonistes és Isabel López, nascuda a Màlaga. Va arribar a Igualada el 1959 amb els seus pares i el seu germà, un matalàs, una maleta i la bicicleta del seu pare. Encara s’emociona quan recorda que “em va costar molt acostumar-me”. Va arribar sent una nena, amb 12 anys, i ja no va tornar a l’escola, “va ser un canvi molt brusc”, reconeix. Va fer el que tocava fer a tots els que arribaven: treballar. De feina no en faltava i va començar a treballar en una fàbrica tèxtil. Allà “vaig aprendre els colors en català”.

Damián Santano, extremeny d’origen, recorda la seva arribada a Igualada: “en baixar del tren la gent et mirava de forma estranya”. Com tants altres va arribar a Fàtima, un lloc que fins a finals dels anys 60 no va tenir ni llum, ni aigua ni clavegueram. Una duresa afegida al fet de marxar de casa. “És clar que ploraves, però recordaves el que hi havia allà d’on havíem marxat”, explica Damián. Al barri encara avui predominen les casetes de planta baixa, construïdes pels mateixos veïns en aquells anys. Molts recorden la solidaritat d’aquella època, en què uns i altres s’ajudaven a completar els habitatges. Isabel López, que va liderar l’associació de veïns durant més de dues dècades, recorda la tornada a casa quan sortia de la fàbrica: “Semblava que anàvem a un altre món.” Un món on el lavabo era un cubell en algun racó de la casa que es buidava a les vinyes i torrents del voltant. Un món amb poc entreteniment. Només hi havia un televisor, al bar. El posaven a la finestra “i llavors tots anàvem amb les cadires a seure allà, com si fos un cinema”, recorda Isabel López. Records que deixen enrere la duresa d’una nova vida a la que ja és casa seva.